“Tots tenim el nostre Everest”

Eren els temps de la retirada de les tropes nord-americanes del Vietnam i de la mort a Espanya del general Muñoz Grandes, un militar amb un paper rellevant en la Guerra Civil i en la dictadura franquista. Barcelona es preparava per ser seu dels europeus de natació i Raimon, camisa arremangada, oferia un inoblidable recital un matí gloriós a l’Institut Químic de Sarrià (IQS). En aquella escola, veïna als Jesuïtes de Sarrià (Col·legi Sant Ignasi) i unides encara en aquells anys per una mena de “pont dels suplicis”, hi estudiaven tots els aspirants a químics. Un dels alumnes d’aquella promoció de l’IQS tenia una afecció desmesurada per la muntanya. 

Es deia Conrad Blanch i des dels dotze anys es dedicava a l’escoltisme. Era soci del Centre Excursionista de Catalunya −que va presidir entre el 1993 i el 1998−, i feia un parell d’anys que cada cap de setmana marxava a escalar, principalment als Pirineus. Fent muntanyisme havia conegut una noia tres anys més jove que ell, Núria Machordom. Blanch vivia llavors al carrer Còrsega, a l’Eixample; havia estudiat al col·legi Sant Miquel del carrer Muntaner, d’on passaria a l’IQS, on obtindria el títol d’enginyer químic. 

Després, a la Universitat de Barcelona, es llicenciaria en química tècnica i es matricularia a l’Escola Superior d’Administració d’Empreses (ESADE), on assoliria el màster en direcció d’empresa. Entre llibre i llibre, va fer milícies universitàries a Berga, es va casar amb la Núria i va participar en una expedició a Kenya i Tanzània (Aneca-76). També va conèixer el Joan Massons, i de les seves converses sorgiria el projecte de fer les dues expedicions Caixa de Barcelona a l’Everest. 

Massons ja tenia un llarg currículum com a cap d’expedicions −Alt Atlas-71, Djurdjura-75 i Ama Dablam (Nepal)-81− i, com a component, havia participat en expedicions com la del Saraghrar-77 (Pakistan). Conrad, que havia estat cap d’expedició per primera vegada l’any 1977 a l’Afganistan (Hindukush) i va repetir amb la Yacuma-78 i la Karakorum-80, va sintonitzar ràpidament amb aquell home que sempre engrescava els de la seva colla a fer excursions i que anys després engrescaria la seva dona Eulàlia de Lama a acompanyar-lo en algunes de les seves expedicions, com la del Kurdistan, on van anar des de Barcelona amb una Volskwagen punxant vint-i-tres vegades les rodes i estant a punt de ser detinguts a Bulgària perquè l’Eulàlia va voler fer una foto a Ramon Ramona, un dels expedicionaris, en una benzinera.

Ara, quaranta anys després de fer el cim de l’Everest, alguns dels expedicionaris recorden que Blanch i Massons la van dirigir com si fos una empresa. Hi ha qui diu que part de l’èxit de l’expedició va ser deguda a la complementarietat entre el tarannà del Conrad i el del Joan.  

El primer, de signe zodiacal Lleó, és una persona que no es deixa espantar a l’hora d’escometre coses que comporten un gran esforç. Els que el coneixen bé el defineixen com “un lluitador tenaç que estima la seva feina. El seu cervell sempre funciona i, encara que sembli una persona estudiosa, és el primer a fer xerinola quan hi ha una festa o quan l’ocasió s’ho mereix. De vegades el Conrad s’emociona amb determinades coses, encara que exteriorment no ho demostri”. 

Ara viu a Andorra, va ser director general de Grandvalira i ENSISA i és conseller de SETAP365. Va ser sots-director general d’operacions del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. És coautor del llibre Hem fet el cim, publicat el 1986, i autor de diversos articles sobre alpinisme en diverses revistes de muntanya. També ha estat monitor d’alta muntanya.

 

Ahir es commemorava a Taradell el 40è aniversari de la primera ascensió catalana al cim del món. Aquella aventura va evidenciar un alt nivell de preparació alpinística de l’equip i va transmetre a la societat una sèrie de valors, reunits en una frase que va fer fortuna: “Hem fet el cim!”. El missatge va traspassar totes les capes socials, i reflectia la idea que “tots tenim el nostre Everest a la nostra vida”.

El cim es va assolir en unes condicions d’extrema dificultat i risc màxim per l’aresta nord-est des de la vessant del Tibet. L’ascensió en època monsònica va representar la primera ascensió occidental d’aquesta vessant tibetana. La pujada es va fer sense utilitzar oxigen suplementari, tot i que sí que se’n va fer servir durant les pernoctacions. En el descens nocturn quatre dels alpinistes de la cordada van haver d’improvisar un bivac a 8.600 metres d’altitud que va estar a punt de costar-los la vida, i dos d’ells van haver de menester novament d’una ampolla d’oxigen. 

Un cop retornats, els catorze integrants van rebre una benvinguda massiva a l’aeroport de Barcelona i a la plaça Sant Jaume, seguida d’una recepció a l’ajuntament de la ciutat comtal i al Palau de la Generalitat de Catalunya.