Transforma la imatge i la vida

Laura Llongueras és infermera veterana. És una de les vuit dones diagnosticades amb càncer de mama d’aquest any perquè li van detectar en el cribratge. Potser alguns dels lectors la coneixeran perquè darrerament era una de les encarregades de vacunar contra la Covid. Quan li van detectar la malaltia no se’n sabia a venir: “et cau el món a sobre”. I en el seu cas les cabòries la portaven a demanar-se: “Com pot ser, jo que he estat sempre despatxadora de salut”. I a més, a 55 dies de jubilar-se, amb plans per fer aquell viatge, diu, que estàs planejant durant tant de temps per fer-lo quan deixis de treballar amb la persona que estimes, el seu marit, amb qui ha trobat molt suport.  

La quimio: a la segona sessió “enganxo la Covid”,  per la qual cosa es va haver d’aturar el tractament i “em va provocar frustració” perquè el que es vol és poder fer com abans el tractament. Conseqüències: caiguda del cabell. Decididament “el càncer és una malaltia que transforma la imatge”. N’està més que convençuda. Com que a més el cabell cau com vol va decidir primer rapar-se i després va optar per  la perruca. Saben quant costa una de cabell sintètic? 475 euros. Amb les onades de calor d’aquest estiu, va optar pels turbants amb protecció solar de 50, una peça de la qual potser abans no n’havien sentit a parlar. Valen 45 euros, però és clar, n’has de tenir més d’un. També va aprendre durant aquesta etapa a maquillar-se, explica, sobretot les celles, i per dissimular les ulleres i aquella mena de color gris verd que se’t posa. Comparteix que no ha vomitat mai; ara, mal d’estómac sí que n’ha tingut, i un cansament difícil de fer-se el càrrec qui no ho ha passat. Durant aquest temps ha continuat participant en una de les seves passions, el Cor Rock d’Encamp, tant en els assajos com en les actuacions. Els estima i se l’estimen molt. 

L’operació: va ser fa pocs dies com aquell que diu, a finals de setembre. Li va fer el doctor Torné, com a la majoria de dones diagnosticades al país. Li van treure ganglis i nòduls i ara espera els resultats. En el seu cas, explica que tota la vida havia desitjat fer-se una reducció de pit. I ara s’ha trobat que li han pogut respectar la mama perquè poder lluir una mica d’escot també li agrada. 

Les ajudes: la parella, la família, el Cor Rock, els companys de feina i la psicòloga Angelina Santolària, un acompanyament essencial, remarca. I és que també li va coincidir la malaltia amb els mesos que no hi havia psicooncòloga. 

I ara? Ha tingut un canvi total d’hàbits, ha hagut de canviar també la forma dels sostenidors, ara fa taitxí i ioga. I voldria fer alguna activitat en favor d’altres dones que hagin passat per la mateixa situació, com ara un grup de conversa, perquè a ella les qui li han donat “molta empenta en tot han estat les dones amb la seva experiència”. I a hores d’ara espera resultats, tot i que un ocellet li ha dit que sembla que la cosa pinta bé. 

Es diu Maria Agustina Romera, però tots la coneixen per Tina. Té 52 anys i treballa en una floristeria i pel que diu li encanta la feina que fa i ni en els moments més durs s’ha volgut estalviar els esforços físics que a voltes comporta la tasca que fa. Es desviu en agraïments envers les seves companyes de feina i, és clar, la seva família. “He tingut molta sort”, reconeix. També a ella li van diagnosticar càncer de mama a finals del 2020 perquè va fer cas de la carta que li van enviar per fer-se el cribratge. Recorda com si fos avui l’aplaudiment que li van fer quan va acabar el tractament. Li van aplicar immunoteràpia, que li van poder fer aquí a l’hospital. És com la quimio, diu, però “no et cau el cabell”. I només té paraules d’elogi per a l’equip d’infermeres que l’ha atès a la quarta planta. En el seu cas, li van haver de treure el pit i li van posar una pròtesi, però la va rebutjar, així que el desembre de l’any passat li van haver de treure, encara que finalment al juliol li van fer la reconstrucció del pit. 

Però, és suficient? Per a ella no, ni per a ella ni per a moltes dones que es miren davant el mirall i no se senten bé amb el que veuen perquè no es reconeixen. Es tracta d’una percepció difícil d’entendre “si no saps de què va el càncer de mama”, si no estàs en la seva pell i d’explicar també, però Tina insisteix i arriba a manifestar que plantada davant del mirall es veia “com un monstre”. Pel que ha pogut compartir durant tot aquest temps al taxi, amb altres dones en la mateixa situació, estan “traumatitzades” perquè la intervenció perquè els dos pits quedin bé no la cobreix la CASS, ja que es considera una operació d’estètica. I és clar, no tothom té 1.400 euros per fer-s’ho. Tot i que no sembla guardar ressentiment, sí que recorda amb pena les vegades que va haver d’anar a la CASS a justificar aquesta operació de l’altra mama. I disposar d’aquests diners pot ser una dificultat per a moltes dones. Perquè de “calés en fan falta” durant tot el procés amb els desplaçaments que s’han de fer i d’altres despeses que van sorgint.

Va estar poc temps de baixa perquè preferia anar a treballar i així no pensar tant en el que li estava passant, tot i que ella mateixa procurava asserenar-se reconeixent que “això no m’ho havia buscat jo”. A més, “quan veus que tens una solució...”.

Descriu el seu procés durant tot aquest temps com una “experiència vital”, una experiència de vida en plena pandèmia i a meitat de la vida. I malgrat tot, creu que ha estat “afortunada” perquè li han detectat a temps i s’ha pogut posar remei. És per això que anima les dones a respondre positivament a la carta quan Salut convida a fer-se de manera gratuïta la mamografia, perquè és una oportunitat que no es pot desaprofitar. “La gent ha de ser positiva”. Tan positiva com ho ha estat ella mateixa.