Visibilitzar el treball de les dones en sectors laborals molt masculinitzats i trencar així les barreres d’uns estereotips que assignen a cada gènere uns rols i unes feines determinades no és cosa d’un dia. I de dones amb càrrecs de responsabilitat empresarial, institucional i política se’n parla cada vegada més, sobretot de les que tenen una projecció pública. Però, i de les que amb el seu treball quotidià que no sap tant de polítiques ni de reivindicacions trenquen motlles potser sense tenir-ne massa consciència? O potser sí, però sense deixar-se enlluernar pels flaixos i amb un testimoni que va calant gota a gota i que fa sorgir el cuquet en altres dones: i per què jo no? 

I què tenen en comú una bombera, Laura Larregola, una controladora de plagues, Eli Hidalgo, i una especialitzada en el tractament de residus electrònics, Dayan Bernal? D’una banda, són dones que treballen en oficis tradicionalment masculins i, de l’altra, transmeten passió pel que fan.  

“Una feina de carrer”
Ara a l’abril farà tres anys que està al cos de bombers i fa un any que va fer les proves per entrar al grup de rescat de muntanya, fent un dos en u, ja que era la primera vegada que es presentava una dona i que n’assolia la plaça: Laura Larregola, de 31 anys. Fa una tasca que sempre li ha cridat molt l’atenció, diu, “una feina de carrer i per ajudar les persones, d’adaptar-se i sense rutina”. I si a això hi suma la muntanya, que li encanta, ha fet el ple.

És una de les tres bomberes del cos, que té uns 130 efectius en plantilla. Són minoria absoluta, però s’hi troba com peix a l’aigua. “Sempre he anat amb nois, al col·le, a l’esport, per a mi és el normal”. També creu que hi té a veure el caràcter. La realitat és aquesta: “entro a treballar i són deu tios i jo” i en el dia a dia i en la convivència “potser algunes dones es posarien les mans al cap, però per a mi és supernormal”. A nivell de feina, considera que la pot fer tothom i mai, mai s’ha trobat incòmode o ha tingut problemes amb els seus companys pel fet de ser dona. Al contrari, “sempre m’han donat suport i m’han motivat”. Diu que “hi ha molt mala fama dels bombers”, però realment això no es correspon amb la seva experiència.

Què pot tirar enrere a l’hora de fer el pas i voler ser bombera, policia o dels banders? “Potser el risc, la muntanya, zero rutina..., apunta. També el fet de ser mare, que fa que et plantegis les coses d’una altra manera”. Perquè el que són les proves físiques ja les adapten per a la dona, “la igualtat ja hi és”. La família i els amics ho veuen molt bé. “La mare amb més por, però ja em coneixen”.

A l’hora de fer intervencions no ha tingut cap problema, però reconeix que “potser es tira més de la dona, i més quan hi ha una violència de gènere, en qualsevol dels cossos especials”. Així és que troba que aniria bé que n’hi hagués més, de dones al cos, “seria molt d’agrair quan hi ha una violència, perquè normalment empatitzem una mica més i  trobo que està molt bé”, perquè a vegades les víctimes es troben envoltades d’una desena d’homes entre policies, bombers i agents de circulació. 

“La dona dels ‘bitxos’”
Eli Hidalgo fa ja 16 anys que   treballa a Ambitècnia i es dedica al control de plagues aproximadament en fa 10. Tot i que primer va treballar com a secretària en aquesta empresa, entremig va guanyar un edicte i va fer d’inspectora de turisme. Era una feina de durada determinada i, un cop es va acabar, va tenir l’oportunitat de tornar a Ambitècnia, ara, però, fent tasques de desratització, per exemple, “quan el noi que ho feia va plegar”. I arribats aquí cal fer un incís, perquè tot i que la tasca pugui semblar cosa d’homes, a l’empresa, diu ella, “el 80% almenys de la plantilla són dones, començant per les jefas”. I és clar que “els clients se sorprenen” de veure una dona a control de plagues, perquè “no és normal trobar-se amb una dona controlant rates i ratolins”. Ara bé, mostren “molt d’interès per com funciona la captura”. Els clients li diuen: “mira, ja ve la dona dels bitxos”. Es coneixen de fa molt de temps i hi ha confiança.

Eli Hidalgo està més preocupada per fer bé la feina i per anar amb compte. Té molt clar, només faltaria, que “enfrontar-te a les rates no ho has de fer mai, deixes les trampes i un cop capturades ho reculls”. I la família i els amics, què en pensen? “Se sorprenen molt” perquè “era molt poruga a nivell de bitxos”. Això sí, era un nou repte i volia provar-ho. “Soc molt de poble -diu rient- i els anells no em cauen”.

Una “diva” entre residus
S’ha de dir que Dayan Bernal estava ja acostumada a traginar palets amunt i avall pel negoci familiar, però els del Grup Refesa li van tirar el guant –veient-ne el potencial– i li van oferir feina a la planta de tractament de residus electrònics. I ella, que amb 20 anys –ara en té 23– ja havia estat encarregada d’una empresa de neteja, havia venut perfums i fet de maquilladora, el va agafar. “No em feia por embrutar-me”, diu. Ho va provar i ja porta tres anys. 

Reconeix que “no en sabia res”. I ara l’hauríeu de veure desmuntant ordinadors, mòbils, tablets i tòners, classificant i preparant els components per exportar-los i ara aprèn a fer anar el toro. Una feina gens valorada al seu país d’origen, Colòmbia, de risc i només per a homes. En canvi, aquí “em sento segura i respectada”. Ella, que era “molt diva, molt nena, molt pija”, i encara ho és, reconeix, tot i que “la vida no és només vanitat”. Treballa colze a colze amb una altra dona que porta menys temps. A l’empresa en són cinc d’una plantilla de 25 i assegura que es porta superbé amb tots. No sé si es pot parlar de màximes, però la seva és aquesta: “si ell pot, jo també, i m’ajuden molt els companys, em sento molt acceptada”.

Reconeix que alguns clients encara no estan acostumats a veure-la carregar i descarregar i al principi “no em deixaven agafar coses pesades”. Fins i tot en una ocasió la dona d’un d’ells el va intentar persuadir perquè no fes aquesta feina: “no és per a tu, com desvaloritzant-me”. 

Per a ella, el que fa “és com obrir una porta a les dones, em vaig arriscar”. Veu que pot donar exemple a la filla. “L’acompanyo al col·legi amb l’uniforme i no té vergonya de mi, em valora”. És clar que hi ha dies que està cansada, que té mal d’esquena i de peus, però “m’aporta obrir la ment i aprendre que jo no he de dependre de ningú”.