Els darrers mesos hem pogut observar situacions de violència entre menors que han generat preocupació social: des d’agressions en grup fins a casos com el d’un adolescent de 14 anys agredit en plena via pública per companys d’institut, o, més recentment, el d’una menor d’11 anys agredida al carrer per un grup de noies. Aquests fets ens interpel·len i ens fan reflexionar: ens estem acostumant a la violència?
Més enllà de cada cas concret, hi ha dinàmiques que no s’estan detectant o abordant a temps. Sovint, darrere d’aquestes situacions hi ha processos previs –conflictes mal gestionats, dinàmiques de rebuig o episodis de ciberassetjament– que, amb una intervenció adequada, es podrien haver reconduït abans d’arribar a la violència. Perquè la violència visible és, en molts casos, només la punta de l’iceberg d’un malestar que fa temps que es construeix en silenci.
El 2 de maig, Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar, ens convida a mirar de cara una realitat que massa sovint passa desapercebuda. L’assetjament escolar no sempre és visible: de vegades no deixa marques físiques, però sí empremtes emocionals profundes que poden marcar el desenvolupament dels infants i adolescents.
És important diferenciar entre conflicte i assetjament escolar. No tot desacord entre iguals és assetjament escolar. Parlem d’assetjament escolar quan el dany es repeteix en el temps, hi ha una intencionalitat de fer mal i es produeix un desequilibri de poder que deixa una de les parts en una situació d’indefensió. Detectar aquests elements és clau per intervenir de manera adequada i precoç.
En l’actualitat, a més, el fenomen s’ha ampliat amb l’ús de les tecnologies. El ciberassetjament fa que el mal no es limiti a l’espai escolar, sinó que continuï a casa, a través del mòbil, en qualsevol moment del dia. Aquesta continuïtat genera una sensació d’exposició constant i dificulta que els menors puguin trobar espais de seguretat. En molts casos, el que comença en entorns digitals com són els grups de missatgeria pot acabar traslladant-se al món físic.
Davant d’aquesta realitat, la prevenció esdevé fonamental. No es tracta només d’actuar quan el problema ja és evident, sinó de generar entorns on aquestes situacions no arribin a produir-se. Això implica una responsabilitat compartida entre famílies, centres educatius i alumnat.
En aquest sentit, la mediació entre iguals és una eina amb un gran potencial preventiu. Donar eines als propis alumnes perquè puguin gestionar conflictes, detectar situacions de malestar i intervenir de manera constructiva contribueix a transformar la convivència. Quan els joves deixen de ser espectadors passius, es converteixen en agents actius dins la comunitat educativa.
La mediació entre iguals no només ajuda a resoldre conflictes puntuals, sinó que fomenta habilitats com l’empatia, l’escolta activa i la responsabilitat. També contribueix a trencar el silenci que sovint envolta les situacions d’assetjament escolar i pot jugar un paper clau en la prevenció del ciberassetjament, promovent un ús més conscient i respectuós de les tecnologies.
Trencar el silenci implica escoltar, observar i actuar. Implica crear espais de confiança on els infants i adolescents puguin expressar el que els passa sense por. I implica, sobretot, educar en valors que posin al centre el respecte, la convivència i la responsabilitat col·lectiva.
Perquè només així podrem avançar cap a una societat que protegeixi realment els seus joves.
Resolució de conflictes per crear espais segurs.