Fa pocs dies, coincidint amb la invasió de tions que han patit un gran nombre de carrers de la Seu, m’explicaven com, l’any passat, els havia sorprès que, els urgellencs, llencéssim tantes peles de mandarina enmig del carrer. Un fet que els va semblar del tot incívic. Per sort, amb l’arribada d’un petit a casa seva, han entès el perquè de tot plegat i el tió, el dia vint-i-quatre, els hi cagarà per primer cop. Amb aquesta darrera dada, no em va costar detallar-los que, com els que hi ha en la majoria de les cases, els tions de la Freita gasten gana llarga, perquè ja han pogut comprovar que les peles de mandarina desapareixen en un tres i no res. Tot i aquesta gran habilitat, i les seves capacitats màgiques, ningú els pot deslliurar del seu destí, acabar a bastonades. Una particularitat que, fa uns anys, va desvetllar una certa polèmica quan, en algunes escoles, es va voler evitar el ritual de donar-li cops de bastons al tió, ja que podia incitar a la violència.
Com podem comprovar cada Nadal, els troncs dels arbres n’han d’aguantar de tots colors, com ara el costum d’alguns enamorats de tallar les seves inicials, a les seves escorces. Aquesta mena de tatuatge botànic esdevé en un testimoni infrangible del seu amor. El tronc, a diferència de les pintades de carrer, que són de bon netejar, ho lluirà de per vida. Aquest costum de mostrar al món el que se suposa que serà un amor infinit ha aconseguit una mena de succedani amb els cadenats de l’amor. El procediment és senzill. Cal fixar aquest cadenat en un pont per llençar la clau després, per a mostrar que l’amor mai acabarà. Resulta molt més ràpid i senzill que inscriure’l a l’escorça, sovint massa dura, d’un arbre. El cas és que, a partir del any 2000, aquest costum s’ha anat estenent, com a taca d’oli, pels ponts d’arreu del món. L’any 2014, el pes de tanta ferramenta afegida, al Pont de les Arts de París, va ser considerada com la principal causa que el parapet s’esfondrés. Per si no n’hi hagués prou, no els cal gaire temps per a que, molts d’ells, es rovellin, com també pot ser que s’hagi oxidat l’amor que els hi va donar sentit. Els llocs on s’hi han instal·lat, per tant, enlletgeixen molt de presa, tot afegint motius perquè els responsables de vetllar per la integritat d’aquestes estructures, els retirin.
Si els cops que reben els tions i les ferides que els enamorats infligeixen als troncs els han entendrit, no els culparé si se’ls hi han desvetllat les ganes d’abraçar un arbre. Una experiència en alça que, segons els postulats de l’arbreteràpia, els deslliurarà de l’estrès i beneficiarà la seva salut. La realitat però, és tossuda i, com en el cas dels ponts i els cadenats, un excés d’èxit es pot convertit en un greu problema. Si més no així ho ha expressat l’ajuntament de Cabezón de la Sal, on hi ha un conegut bosc de sequoies, que va ser declarat monument natural l’any 2003. Tot sembla indicar que l’excés d’abraçades debilita els arbres i, el terra del seu costat, en ser massa trepitjar, s’està compactant i afecta les arrels i l’esplendor de l’indret. Aviat han sorgit les veus dels experts en arboricultura, que desaconsellen aquesta pràctica. Per no portar-los la contrària, i si encara els hi ha quedat ganes d’abraçar de cara a aquestes festes, provin de practicar-ho amb els que tenen més a prop. Hi ha molts números perquè, fins i tot els cunyats, els hi agreixin el gest.
