Fa pocs dies va sorprendre’m escoltar l’expressió, que ja creia extingida, anar-se’n de la tupina. S’utilitza, o s’utilitzava, per a descriure algú amb un comportament dispers, però prou rellevant com per a fer-se notar amb certa intensitat. Podria ser un bon sinònim de bogeria, com també ho són estar tocat del bolet, molt propi d’aquest racó de món on els bolets són tan apreciats, no ser-hi tot o faltar-li un bull. L’interès de la frase augmenta quan ens adonem que el terme tupina, tot sol, tampoc s’empra gaire, per no dir gens. A casa la definien com a una olla, d’una o dues anses, que acostumava a ser una mica més gran que un tupí, i on s’acostumava a fer el confitat de porc que, en alguns llocs, encara es coneix com a tupinada, que cal no confondre amb la tupinada electoral, que no seria res més que un frau.

Aquesta exquisida menja, a casa, sempre s’ha anomenat confitat i es prepara tot coent les parts d’aquest animal, en el seu propi greix, a foc lent. Aquest saïm, en gran quantitat, es converteix en un bon conservant, com també ho fa el d’ànec. La menja guanya amb matisos segons el temps que guardi rebost, que no pot ser etern. Quan es feia matança a les cases, durava només una temporada.  No puc menystenir, però, una accepció del terme, provinent del rossellonès, que defineix una tupina com una còfia que cobreix el cap. Potser és aquest el fil que cal estirar, per a trobar l’equivalència entre la tupina i el cap que aclariria força la frase. 

Per contra, no crec incórrer en cap delicte etimològic si afirmo que els termes tupí i tupina formen part de la mateixa família. El tupí, ben segur gràcies al formatge, manté certa vigència. Potser ara que ja es prepara a nivell industrial, s’ha aconseguit perfilar-lo prou perquè, el seu sabor, no variï massa. Però el que es menjava a casa, i en què sempre es reciclaven altres formatges, mai quedava del tot igual. L’aiguardent era l’ingredient utilitzat per amorosir les restes de formatge. Una barreja que calia remenar durant uns dies, i on s'anava afegint licor, en cas que la mescla no fos prou untuosa. Quan adquiria la consistència d’una pasta, o el que seria el mateix, s’hi podia untar en el pa, el formatge ja estava a punt. 

No crec que calgui apuntar que, si algun dia preveieu la visita d’un hoste a qui li agrada aquesta mena de formatges que es podrien definir com a contundents o amb personalitat, el formatge de tupí us provarà. I si abans us ha dit que es deleix per un cabrales, un roquefort o un manxego molt curat, no l’errareu. Un cop l’hagin tastat, com que de ben segur no els deixarà indiferent, poden demanar-los que els responguin a la pregunta que els faig al títol d’aquest article. I si els miren amb mala cara, sempre poden tancar el cercle i afirmar que, aquesta mena de facècies se li ocorren al seu amfitrió, perquè se’n va una mica de la tupina.