Quatre anys sense òpera de gran format al Claror. Aquest és el preu que han hagut de pagar els aficionats a la lírica per l'incendi que la nit de l'11 de novembre del 2022 va arrasar el Centre Cultural. D'acord, no es van quedar sense aliment, perquè Andorra Lírica va moure cel i terra per salvar els mobles i es va mudar provisionalment a la parroquial de Sant Julià i Sant Germà. Ha sigut una solució d'urgència, però òbviament no és el mateix un espectacle de petit format que una òpera al Claror amb tots els ets i uts. La provisionalitat s'ha allargat quatre anys i segons el cònsol lauredià, Cerni Cairat, el nou Centre Cultural obrirà definitivament a la primavera. Així que la funció de Setmana Santa amb què la Temporada clausura el cartell serà l'últim a la parroquial. 

Per al comiat, el 15 de març en funció única, Jonaina Salvador ha triat dues joietes del romanticisme francès: d'una banda, Les nuits d'été, d'Hector Berlioz, per a soprano –la mateixa Salvador– i orquestra; de l'altra, La Damoiselle èlue, de Claude Debussy, per a soprano (Salvador), mezzo (aquí contratenor, el català Oriol Rosés, i cor femení, que serà el de la catedral de Barcelona. I tot, sota la batuta del colombià Carlos Mejías, que exercirà com a director convidat.

Les nuits d'été és un cicle de sis cançons que en realitat Berlioz no va concebre de forma unitària, inspirades en poemes de Théophile Gauier i que tenen tres punts àlgids: l'entrada del vals de Le Spectre de la rose ("Soulève ta paupière close..."), la súplica d'Absence ("Reviens, reviens, ma bien-aimée...") i el crit final de Sur les lagunes ("Ah, sans amour, s'en aller sur la mer..."). És probablement el cicle de cançons més enregistrades del Romanticisme, amb el permís de Vier Letzte Lieder de Strauss, i Berlioz les va escriure per a piano però a contracor: a ell el que li posava era la guitarra.

La Damoiselle élue és una altra parela, una obra de joventut de Debussy inspirada en un poema del prerafaelita Dante Gabriel Rosetti empeltada de tocs wagnerians dels quals acabaria renegant. Debussy fregava l'obsessió, perquè va adquirir el quadre amb què el mateix Rosetti va il·lustrar el poema, The Blessed Damozel, cosa en realitat gens estranya perquè exsuda sensualitat. Cal parar especial atenció a la intervenció del cor femení.

Berlioz i Debussy constitueixen un colofó inusual per a la Temporada, que des que es va traslladar a la parroquial de Sant Julià acostumava a tancar el curs amb repertori sacre –l'any passat, el Rèquiem de Verdi, que d'altra banda s'ha exportat a Santa Coloma de Farners i a Cullera; l'altre, la Missa en do menor de Mozart. Aquest any no serà així, i veurem si algun dels espectacles de la temporada que ve es mantenen a la parroquial, que ha demostrat unes prestacions estupendes, especialment per a peces sacres. 

Ja fora del cartell, hi haurà una altra cita lírica: el 3 d'abril a Sant Esteve, una coproducció amb el Festival d'orgue –la segona, recordin el Stabat Mater de Pergolesi– per estrenar oficialment l'harmònium de l'arxiprestal, el Rodolphe del 1880 recentment restaurat. Amb Ignasi Ribas al teclat, Salvador interpretarà un repertori d'oratoris romàntics amb obres de Litz, Verdi i Dvorak que completaran Reger, Boulanger i Fauré. I això no serà tot, perquè a l'estiu hi ha dues cites més: les Nits d'Ordino, data per concretar, i el Festival de jazz, on Andorra Lírica va debutar l'any passat amb una incursió en l'òpera jazz.