En som testimonis: aturades uns minuts a la porta de casa, l’espai és tan summament estret que el vehicle que passa, i sols és un turisme, colpeja la mà de María Jesús Santiago amb el retrovisor dret. El conductor ni s’immuta (no se n’ha adonat?) Algú pot pensar que culpa de les dues xerraires palplantades a la porta, però de debò algú concep no tenir ni uns centímetres de separació entre la sortida de casa i la calçada? “Això no és el pitjor”, puntualitza la veïna, “el pitjor és que tenim tres nens i amb la canalla hem de vigilar moltíssim, ensenyar-los a no sortir mai sense vigilar molt, no treure mai ni els peuets”. Un risc constant i que s’allarga en el temps.
El trànsit constant, i sovint de gran tonatge, que creua Castellciutat és una situació permanent que han d’afrontar els veïns. Molts vehicles simplement s’endinsen a la població per passar des de la Seu fins a Montferrer, o per enllaçar amb l’N-260 evitant-se una volta (o els mossos que sovint se situen a la rotonda).
Però no és només del trànsit aclaparador del que es queixen. També dels autobusos de gran envergadura, els camions pesants, intenten circular pels carrerons estrets del poble, que es converteixen en un parany per als conductors i un maldecap per als residents. Bé que ho sap aquesta veïna, que viu just a l’entrada del poble, just on comencen les cases i la via es fa estreta, a qui fa un temps un enorme camió cisterna li va causar destrosses a l’entrada i el balconet. Va ser com tenir-lo a dins de la cuina. I si només fos aquella vegada, es plany, assenyalant l’eixida, on contínuament han d’estar fent reparacions pels cops que rep dels vehicles més alts. La situació es repeteix i es repeteix: Santiago la té documentada tota una col·lecció de vídeos i fotografies de trànsit pesant que circula dia sí i dia també per l’interior de Castellciutat.
El perquè de tal situació? La culpa sembla ser del GPS, que dirigeix els conductors de cap a la ratera. Després que el camió cisterna s’encastés contra la façana, recorda la nostra interlocutora, es va instal·lar un rètol d’advertència a la rotonda que hi ha a l’inici de la carretera que puja cap al poble. “El camí de la Seu no és ni carretera, és un camí”, puntualitza. No obstant això, rumia, o els xòfers no el veuen perquè no està ben ubicat “o és que es refien més de la veu tan maca de la senyoreta aquesta del GPS”. També hi ha senyals, a l’entrada del poble, que adverteixen de les mides màximes per transitar-hi: 2,5 metres d’alçada, 2,40 d’ample i 3,5 tones de pes. Aquest últim paràmetre, el pes, preocupa particularment alguns veïns: el vial que s’enfila entre les primeres cases no és, a simple vista, més que un pas suspès en l’aire. No se’n ressent d’aquesta circulació continuada i tan pesada?, es pregunten.
En tot cas, els senyals o són olímpicament ignorats pels conductors o, quan s’adonen que es dirigeixen de cap al problema, tampoc tenen moltes opcions: impossible girar cua. Uns tiren endavant i han de ser ajudats pels voluntariosos habitants del poble a sortir cap a l’N-260. D’altres opten per fer marxa enrere uns quants centenars de metres. Obligant a fer la mateixa maniobra als vehicles que els segueixin i col·lapsant durant una bona estona la via. O les vies, perquè el problema no només la provoquen els vehicles procedents de la zona d’Horta del Valira, sinó també els que arriben des de la rotonda a sota del Castell, també per aquí han de recular tot sovint.
És un d’aquells problemes, es planyen, que s’allarguen en el temps sense que els successius responsables municipals s’arremanguin per trobar-hi una solució.
