De cop, el Principat es va buidar. Bé, no exactament, però sí que gran part de les carreteres i carrers semblaven haver-se oblidat de la seva funció fonamental. Tot i així, l’ambient no era desèrtic o, encara pitjor, decrèpit, sinó que es respirava que efectivament alguna cosa excepcional estava passant. Els pocs vehicles o transeünts que es veien a primeres hores semblaven haver-se posat d’acord per anar tots en una única direcció, el destí de la qual encara era indeterminat, i pobre d’aquell que s’hagués atrevit a tornar cap avall. Era com si el país s’hagués convertit en una mena d’embut invers que conduïa al poble cap a dalt, perquè sí, tot plegat semblava desafiar la gravetat. Però és que aquesta llei es regeix pel principi d’atracció, així que res no pot fer contra ella la pedra que té l’esperança de volar.

I és que el nucli d’aquest fenomen era el Santuari de Meritxell, el qual estava més que preparat per acollir el dia que honra la patrona a qui salvaguarda sota els seus grans arcs i parets. Tothom hi volia anar; tothom hi ha anat. Andorrans, residents, i fins i tot algun turista que es devia haver sentit atret pel moviment incansable de massa humana ascendent. “Where are we going?”, es preguntava una dona rossa, baixa, grassoneta i vermella com la part dreta de la bandera que havia aparcat el cotxe entre un Porsche nou de trinca i un Land Rover atrotinat. “A Meritxell, nena”, li va dir una padrina de tota la vida, “que avui es fa gran”. I dit i fet, totes dues es van agafar de bracet i van esperar l’autocar que cada dos per tres anava amunt i avall carregant i descarregant gent com si de mercaderia es tractés. I un cop a dalt, els esperava el millor de tot.

I és que Andorra sencera estava al Santuari, i el que aquella dona amb aspecte indubtablement britànic va experimentar segur que no ho havia vist mai enlloc. Tot un país unit –o gairebé– amb una única missió, un sol objectiu i un mateix propòsit que solament es pot assolir en dia 8 de setembre. Per un moment, les diferències queden enrere; no existeixen colors polítics ni ideologies que puguin alterar un dia com aquest –a no ser que el síndic general faci un discurs que animi la penya a manifestar-se i defensar els seus interessos, és clar–, i tot sembla, per un moment, que sigui perfecte, oi? Bé, imagino que cadascú ho experimenta a la seva manera. Ara, però, ja torna a faltar un any per viure-ho de nou, així que siguem pacients, que l’oasi de Meritxell tornarà.