Durant anys, l’assetjament escolar s’ha explicat gairebé sempre mirant els infants: què ha passat entre ells, qui ha començat, si hi ha reiteració, si es pot parlar realment de bullying. Però hi ha una pregunta que sovint queda en segon pla: què van fer els adults que tenien aquells infants sota la seva guarda?
Aquesta és la idea de partida de l’informe elaborat pel psicòleg i analista jurídic Roger Naudí en el marc dels treballs de consultoria i supervisió tècnica en protecció a la infància que desenvolupa per a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. El document proposa un gir copernicà en l’abordatge de l’assetjament escolar: deixar de situar tot el pes de l’anàlisi sobre la conducta dels infants i començar a examinar també el compliment dels deures de vigilància, protecció i actuació dels professionals i de les institucions responsables.
La proposta parteix d’una idea senzilla, explica l’autor: “L’escola no és una terra de ningú. Quan una família deixa un infant al centre, la seva protecció queda confiada a adults que tenen obligacions concretes. Per això, davant d’un cas d’assetjament, la pregunta no pot ser només què han fet els alumnes, sinó també qui havia de protegir, què sabia i com va actuar”.
L’informe es fa públic amb una altra convicció de fons: el coneixement produït en el marc d’un servei públic ha de retornar a la ciutadania, puntualitza. “Encara que algunes recomanacions acabin en un calaix, fer-les públiques permet que famílies, docents, professionals i infants les coneguin, les discuteixin i, si poden ser útils, les facin seves”.
Hem d’aconseguir, indica el psicòleg, que l’escola sigui un espai educatiu i tingui normes pròpies, però no crear una bombolla al marge de l’Estat de dret. “Els infants continuen emparats per la llei, i els adults que n’assumeixen la guarda continuen tenint deures i responsabilitats”.
D’altra banda, puntualitza: “No proposem carregar els docents amb responsabilitats noves. Ja les tenen perquè la llei els atribueix aquestes responsabilitats quan assumeixen la guarda dels infants. Demanem que els protocols contra l’assetjament facin efectives aquestes obligacions: vigilar, protegir i comunicar els indicis de violència”.
Per això, recorda, davant d’una agressió cal examinar què han fet els alumnes, però també qui havia de protegir l’infant, quins avisos havia rebut i com va actuar. Un protocol ha de servir per explicar com es compleix la llei, no per rebaixar-ne les exigències.
Més enllà, apunta que “si li diem a un mestre o professor que no té responsabilitat sobre el que fan els nens, l’estem enganyant. Un docent té deures de guarda, vigilància i protecció sobre els infants que té encomanats. Per tant, la qüestió no és exposar-los, sinó reconèixer que, pel fet de ser docents, ja estan exposats i ajudar-los a actuar amb seguretat jurídica”. Perquè, resumeix, “protegir l’infant protegeix el docent”.
L’informe pretén deixar ben clar, pel que fa als docents, que “no els podem traspassar aquesta enorme responsabilitat i negar-los l’autoritat per exercir-la. Exigir-los que responguin del que passa i desautoritzar-los quan intervenen és una hipocresia”.
Per tant, en el cas de Catalunya, qualsevol reivindicació que estiguin fent per tenir més drets no només és legítima, sinó lògica. La responsabilitat que tenen és immensa. Tenir més drets és de justícia, recorda l’expert. Pel que fa a la intervenció en casos de bullying a l’escola, Naudí admet que “encara escoltem allò de ‘són coses de nens’. Recorda massa aquell ‘són coses de parella’ amb què s’enviava una dona maltractada a casa, sense recollir-li la denúncia i amb dos consells de sobretaula”.
En tots dos casos, es presenta la violència com un problema de relació i es deixa qui la pateix sense la protecció que necessita, adverteix. “I aquí hi ha el quid de la qüestió: no podem afirmar de cara a la galeria que el bullying no són ‘coses de nens’ i, alhora, redactar protocols que jurídicament encara el tracten com si ho fos”.
A partir de la seva pràctica professional, explica que “a vegades ens diuen: ‘No podem judicialitzar-ho tot’. És una frase magnífica, sobretot quan la diu qui no té la competència per decidir què es judicialitza i què no”. És a dir, segons Naudí, que la Fiscalia és qui ha de valorar l’interès superior de l’infant i decidir si els fets han de passar a la via judicial.
Per exemple, prossegueix, el decret andorrà encarrega a la direcció valorar si hi ha assetjament, però alhora, en la introducció, qualifica l’assetjament escolar com a delicte. “Si estem davant d’un possible delicte, qui ha d’investigar és la policia i els operadors jurídics, no l’escola. El centre ha de protegir, documentar i comunicar”. Ho van recollir en un informe i, posteriorment, el Síndic General els va citar per traslladar-li aquestes conclusions. “El vam percebre com una persona compromesa, receptiva i especialment implicada en la defensa dels drets dels infants”, considera.
D’altra banda, assenyala Naudí, “quan la primera pregunta és ‘això és bullying?’, ja hem començat malament. La primera pregunta hauria de ser: ‘Aquest infant està protegit?’. I no hauríem de postergar la intervenció fins a validar si és o deixa de ser bullying”.
“Hi ha una cosa que el meu equip i jo hem observat i que mereix molta més atenció: el poder terapèutic de la justícia”, relata. “Es viu molt diferent una situació traumàtica quan es reconeix el dany i el poder actua i repara que quan, després de patir una agressió, veus que l’agressor se’n va com si res. Sents que a la societat no li importa el teu dany, que no se’n fa càrrec. Crec que el contrari de la justícia és la indolència”, reflexiona.
I afegeix: “Vaig arribar a l’anàlisi jurídica després d’anys atenent infants que havien passat per situacions traumàtiques”. Sobre la praxi, avisa també que el 99% dels professionals que treballen amb infants ho fan per vocació, amb compromís i una qualitat humana extraordinària. “Però quan intervenim de debò en un cas d’agressió a un infant, de vegades trepitgem interessos, silencis i egos”. Alguns professionals reaccionen amb hostilitat, fins i tot amb amenaces, quan se senten qüestionats, assegura.
