Un hivern (i prou) al Pirineu

En Jordi és un home que xerra molt, inquisitiu, que pregunta tant o més que l’entrevistador. Que ningú no ho llegeixi en clau de retret: volem dir que en Jordi indaga per conèixer a fons el medi, que no haurà passat un any al Pirineu –“nosaltres som repobladors atípics: ens va empènyer cap aquí la pandèmia, però ja estem pensant a tornar cap a Barcelona”– sense saber quin terreny trepitjava. “Com ho hem viscut? Confesso que estar aquí ens fa valorar també el que teníem a la ciutat”, comença. És clar que “vens aquí buscant tranquil·litat... però fins a cert punt. A tu no t’agrada anar al cine, passejar veient botigues?” Aquestes coses les ofereix viure a la rambla del Poble Nou barceloní, a Martinet de Cerdanya han de buscar alternatives.
De fet, en Jordi (comercial de professió) va haver d’estirar la Marta perquè la família vingués a instal·lar-se a Martinet (segona residència) i si no hagués estat per la pandèmia no se n’hauria sortit. Ella, empleada d’una cadena d’alimentació, ha pogut teletreballar. “Però Déu n’hi do el que ens ha costat, perquè no teníem connexió bona, fins aquí no arribava la fibra, vam haver de posar una parabòlica: ho vaig considerar un mal menor i em vaig rascar la butxaca”. I més problemes, “va haver de venir el tècnic no sé quants cops, i la veritat, no tenia clar que ens quedéssim, amb tants problemes”.
En Jordi ha anat baixant setmanalment a Barcelona per deixar-se caure per l’empresa i resoldre qüestions que requerien el cara a cara. La resta del temps, ja saben: l’oficina està al mòbil. “I aquí tinc una bici, una moto de muntanya, i estic ocupat”.

Desgrana altres qüestions que han anat sorgint durant els últims mesos i que sospesen a l’hora de fer les maletes cap avall. “Aquí a Martinet, no sé si ho saps, el metge és l’alcalde”, introdueix, a títol d’anecdotari propi de cròniques d’un poble. La part més incòmoda, sanitàriament parlant, l’ha patit la seva dona, amb viatges periòdics a Barcelona per fer un seguiment mèdic. A banda, alguna perplexitat: “Vaig anar a la Seu a demanar una prova de Covid perquè un amic amb qui m’havia vist va donar positiu i està fet un fàstic; però em van dir que pagant. Vaig ser ximple, perquè si hagués dit que tenia símptomes me l’haurien fet de franc.”

L’adaptació dels petits
Capítol a part, el dels nens. “Al col·legi de Lles estan al doble d’alumnes que fa un any”, recorda. Però als seus fills els ha costat un pèl l’adaptació. “Això que semblava un avantatge en principi, que fossin tan poquets, amb les mestres més pendents de cadascun” ha acabat sent un problema: els nouvinguts són objecte de certa llum de gas per part dels infants del poble, diu el pare amb preocupació. “S’han trobat que no tenien altres nens amb qui jugar”, hi afegeix un punt dolgut. És un dels aspectes que, posats a la balança, està al platet de fer el camí de retorn. 

Això de trobar-se diàriament amb les mateixes cares, sense escapatòria, és difícil per a un urbanita, admet. “És diferent quan has nascut i crescut aquí, però per a nosaltres hi ha situacions impossibles, si xoques amb algú no tens marge de maniobra”, admet, per reflexionar després que “hi ha més gent vivint en una escala a Barcelona que aquí en tot un poble”. 

No obstant això, prossegueix, “si em preguntes si ho tornaria a fer la resposta és positiva, perquè ha estat una bona experiència”. Ara bé, “també hem tingut una sensació estranya en la convivència al poble, a una Cerdanya de fa trenta o quaranta anys, de quan no hi havia el túnel del Cadí i això estava aïllat”. Estar “més sols que la una” per la pandèmia, és clar, ha estat “com si haguéssim marxat a l’Himàlaia, aïllats de debò”. A Barcelona també, “però més cares hi veus”. D’instal·lar-s’hi definitivament, reconeix, estarien molt lluny.