El sistema educatiu andorrà és el més jove del país, ja que es va introduir el 1982. En aquell moment se li’n deia Escola Maternal Andorrana, i es va crear fruit de la necessitat de tenir un sistema propi que garantís l’andorranització dels estudiants, ja que el creixement demogràfic que estava experimentant el país feia que cada vegada fos tot més dispers i confús. Avui s'ha celebrat una taula rodona per recordar com van ser els inicis i una mica d’història de l’escola. Hi han participat Roser Bastida, exministra d’Educació, Olga Moreno, directora de l’Escola Andorrana, i Anna Riberaygua, propietària de la llibreria La Puça i antiga integrant de l’associació de pares que va promoure la creació del sistema andorrà. Perquè tot sortís bé i cadascú parlés el temps que li corresponia, que va ser una tasca ben feixuga, ha moderat la taula Albert Roig.

Riberaygua descriu com en aquella època no només era bàsic tindre una escola del país, sinó que a més, era possible tenir-la. Però havia de seguir unes bases principals, unes consignes: havia de ser una escola pública, nacional i laica per garantir la inclusivitat dels alumnes. Però des del col·lectiu de pares –que ara es coneix com a AMPA– van haver de lluitar no per la creació, sinó per la seva continuïtat. La llibretera de La Puça explica com el 1984, dos anys més tard del naixement de l’escola, el cap de Govern d’aquell moment considerava que era una “tonteria” incorporar el sistema educatiu andorrà, ja que el francès i l’espanyol ja feien la feina que havien de fer i a més els finançaven uns altres. Però Riberaygua, i totes les persones anònimes que ho van fer possible, com descriu, es van plantar, i van decidir que no matricularien els seus fills el curs següent; d’aquesta manera repetirien l’últim curs i es crearia un col·lapse amb els estudiants que vinguessin per darrere, i a veure qui ho solucionava. Finalment, el Govern va cedir, i l’antiga llibretera pot dir ben orgullosa que l’origen de l’Escola Andorrana no va ser per voluntat política, sinó un miracle d’iniciativa popular.

Fos com fos, qui també va formar part d’aquells inicis va ser Roser Bastida, que molt abans de ser ministra –del 2005 al 2009– havia sigut professora. Ella defensa que en aquell moment era necessari tenir un coneixement d’Andorra, ja que cada vegada érem més població, diu, i ens estàvem perdent. A més, el sistema oferia ja des d’uns inicis l’ensenyament del francès, l’espanyol i, és clar, el català, la qual cosa és una de les senyes d’identitat de l’escola. Una altra particularitat era el ja interès per l’estudi de les tecnologies, ja que s’impartia l’assignatura d’informàtica. És a dir, que això dels iPads, diu, no és una novetat, sinó que sempre hem estat al costat de la innovació. I innovant sembla que segueixen, però ara és el torn d’Olga Moreno, que ja té el full de ruta traçat per saber cap a on anirà l’actual sistema educatiu andorrà, però no ho veurem fins d’aquí a sis o set anys, confessa. De moment, les tauletes s’estan començant a substituir per ordinadors. No per res, sinó perquè permetran al professor saber què fa en tot moment l’alumne. Així que s’ha acabat això de jugar al Candy Crush a classe; toca estar atents als pariatges.