L'Ajuntament de la Seu d'Urgell elabora un Pla Integral de Protecció a la Infància i Adolescència. Roger Naudí, psicòleg i consultor, assumeix aquesta tasca que aborda els drets dels que són els membres més vulnerables de la societat. La part visible, de moment, ha estat la difusió  d'uns vídeos que ens ho recorda

Pla municipal de protecció a la infància?  
Arran de la llei de Protecció a la Infància davant la Violència, la LOPIVI, s'ha traslladat a totes les institucions públiques aquesta responsabilitat. És un dret humà, el dret a la integritat dels infants, que és difícil que puguin exercir directament i per tant les institucions públiques n'han de ser les garants. Dins de la lògica de l'elaboració d'un protocol, fem aquest pas més ambiciós, que és un pla municipal. 

Perquè fins ara...?
Mai no es parteix de zero, perquè hi ha lleis, és clar. Però volem anar més enllà, deia. L'Ajuntament havia col·laborat en la redacció de protocols, del 2012, que estem revisant. Però s'ha contractat una entitat de renom ara, Espirales, que ens farà un acompanyament en una auditoria a totes les entitats, els espais municipals, etcètera,  per fer aquest protocol a mida que sigui el màxim protector possible. Volem preveure riscos, reduir al mínim la possibilitat que hi hagi qualsevol vulneració del dret d'un infant. 

De quins tipus?
Estem parlant d'una cosa tan senzilla com que l'ésser humà no sols estima, sinó que danya, i també ho fa a éssers vulnerables com són els infants. Se'ls trepitgen els drets, se'ls pot victimitzar... com a societat. Aquesta nova llei ens interpel·la a anar més enllà, a ser garants dels drets. Aquí a l'Ajuntament hi ha una figura, la que jo assumeixo, que té la tasca de garantir aquesta protecció. Tot  i no tenir directament la competència de protecció infantil l'Ajuntament, però hem d'ajudar que qualsevol vulneració arribi als serveis socials especialitzats o a la Fiscalia, on correspongui. 

Exemples de les vulneracions de què parlem?
Un maltractament, per començar. Un abús sexual o un assetjament, coaccions. Que passi a qualsevol àmbit on nosaltres com a institució pública podem arribar: escoles, àmbit social i de lleure. Hem d'ajudar els professionals a ser capaços d'identificar i d'actuar correctament. Hem de tenir clar quin procediment s'ha de seguir. És tan important com aturar els fets. 

...?
Hi ha el problema de la retraumatització: quan a un nen li passa alguna cosa i no actues, hi ha una omissió. Si hi ha indicis que alguna cosa passa, hem d'actuar, o l'infant rep un doble missatge: se m'ha maltractat i la societat no m'ha protegit. 

L'assetjament, el 'bullying', està a la palestra. 
Nosaltres actuaríem coordinant una intervenció immediata i efectiva. És a dir, quan es  detecta una violència, i aquesta ho és, que es consideri com a tal, que es deixi de considerar coses de nen. Ha de seguir el mateix circuit que qualsevol vulneració de drets en qualsevol altre àmbit, sense perjudici de les mesures educatives. És un delicte i s'ha d'actuar en conseqüència, per protegir i per rescabalar els drets. 

Quina seria l'actuació?
Qualsevol entitat pública, com qualsevol ciutadà, si ens assabentem que es produeix bullying en una escola, ens hem d'ocupar de derivar-ho a l'organisme que garanteixi la protecció adient, que faci una valoració dels fets i que arribi a la fiscalia (a través dels mossos, potser). És com si arribes al lloc on una persona ha estat atropellada: primer la tranquil·litzes, la poses en un lloc segur, però tu ni fas les cures ni investigues qui l'ha atropellat. Doncs igual amb un dany moral, que a vegades és més greu que el físic. 

Especifica que no investiguem.
Ens vam posar en situació: què faries si la teva filla et diu que la seva amiga et confessa que algú abusa d'ella? La resposta de la gent era "averiguaria". Això ens va sobtar. "És que no li vull arruïnar la vida a ningú", argumentaven. Però quan giràvem la pregunta: "a tu t'agradaria que l'altra família es posés a interrogar la teva filla, retraumatitzant-la?", ja es veia diferent. 

Aquí entra aquesta campanya de vídeos per xarxes. 
Intentem que les persones canviïn aquesta primera idea i que el que facin és posar els fets en coneixement de professionals. A banda, els delictes contra infants són delictes públics: tothom està obligat a denunciar-los i tothom està obligat a evitar-los en la mesura del possible. Aquí parlarem de les escoles. 

Els drets d'un nen també es vulneren si no té unes condicions adequades, si passa gana o fred... Ho contempla el pla?
Ja l'anterior, del 2012, contempla el maltracte institucional. Una forma de maltractament institucional és que no es faci una observança sobre la vulneració de drets. El que dius és, efectivament, una violència. Qualsevol nen que no tingui accés a educació, serveis sanitaris, mínims per créixer i desenvolupar-se, està patint una violència també des de les institucions. 

Les condicions socials dels pares...
S'ha d'analitzar cada cas en concret. Però si una institució coneix que un infant no té accés a uns recursos bàsics i tot i així no els garanteix, és un maltractament institucional. 

...?
En el cas de bullying s'està parlant que tu has delegat la guarda del teu infant en una escola per exemple, o en un esplai, i en aquell temps li ha passat alguna cosa que l'ha lesionat emocionalment. Si qui està al càrrec de l'infant era conscient que passava i no ha actuat, ha fet una comissió per omissió. També té una responsabilitat penal. Fins ara no era així perquè els drets dels infants no acabaven de ser efectius, però això està canviant i potser començarem a veure sentències contra escoles. 

Fa la impressió que els costa reconèixer que tenen casos. 
Si nosaltres creem la idea que és pràcticament un dimoni, ningú reconeixerà que té bullying a la seva escola. Hem de normalitzar que el maltractament és una cosa inherent a l'home, que és inseparable de la nostra condició. Per tant, no el podem evitar, però sí que el podem parar a temps, sí que podem prevenir que passi els mínims cops possibles i sí que podem actuar de forma adequada quan passa. 

Queda un nen ferit.  
Efectivament, hi ha el moment del post-bullying: què fem amb aquest nen que ha estat lesionat i que ha estat lesionat no un cop, perquè no és un trauma d'un episodi únic, sinó que és se li ha anat fent a trossets. Per això hem de crear aquestes figures híbrides entre la psicologia i l'apartat legal. Els instruments que tenim ara mateix estan desfasats. 

Per tant...  
No pot ser que et trobis que vas a una escola i la directora et diu que un alumne li ha confessat que han abusat d'ell i que li ha començat a fer preguntes a veure si era veritat.  Ningú ha d'interrogar un infant, igual que a ningú li passaria pel cap si un nen té gastroenteritis donar-li ells la medicació.