Tot pont necessita un riu, i tot riu necessita un pont. Això és una màxima que el poble d’Escaldes té ben clara. I perquè tant els veïns de la parròquia i del país com els turistes –i banyistes– d’arreu ho tinguin, també, ben present, l’escola de teatre l’Animal fa un recorregut pels ponts de pedra més importants i emblemàtics d’Engordany, “De pont a pont”. A més, aprofiten per explicar alguns dels costums i tradicions dels anys 30, amb gran protagonisme, és clar, de les aigües termals. Que no només serveixen per banyar-s’hi.


Avui s'ha fet l’última actuació de l’estiu, que ha acollit a una vintena d’espectadors. Aquesta comença al pont de la Tosca, i és on ens trobem el primer personatge: “el pedrer”, que ens explica la importància que tenia aquest pont fa anys, ja que era el que unia les dues bandes de la vall “fins que van posar la carreterota”. El nom del pont ve del tipus de pedra amb què està construït: pedra tosca, que són aquells rocs que han esdevingut porosos fruit de l’erosió de l’aigua. Per tant, pesen menys i són més fàcils de transportar i manipular, “els tallàvem amb un xerrac; no feia falta escarpa i martell”, diu el pedrer bromejant. A més, l’amplada és la justa perquè hi passés un carro, “ni camions ni tractors”. Ni Lamborghinis.


Més endavant arribem al safareig. Allà hi trobem dues noies rentant roba i presumint que “aquí tenim aigua calenta, no com els d’Andorra, que es gelen a l’hivern!”. I és veritat que l’aigua està calenta. Gairebé bullint. Al cap d’un moment arriba un noi, que diu que aprofitarà per fer un cigarret durant el descans de la fàbrica de llana. Però realment hi va a lligar, tots ho sabíem. No obstant això, aprofita per donar a conèixer una altra funció que tenien les aigües, que s’usaven per desenredar i tractar la llana. Però “fa molta pudor la llana mullada!”, diu la presumpta pretendenta del pobre noi. I, efectivament, en fa.


Llavors comencem a baixar cap a l’altre pont, el d’Engordany. Durant el recorregut he aprofitat per preguntar-li què li estava semblant la representació a un dels espectadors. I resulta que he topat amb el més veterà de tots ells, el Rupert, ja que era la tercera vegada que assistia a l’obra. “La van actualitzant i està molt bé, així no és sempre el mateix”, diu. De fet, com recorda el codirector de l’espectacle, Juanma Casero, van començar a fer la representació el Nadal del 2023, just després que el Comú restaurés els ponts històrics del poble. A més, l’obra també “serveix per donar a conèixer la part alta de la parròquia, que a vegades està una mica oblidada”.


Finalment arribem al pont d’Engordany, que està enganxat a la plaça Santa Anna. Allà s’hi representen tres episodis o característiques típiques del poble. Per una banda, dos “xiquets” comencen a abordar el públic intentant convèncer-los que vagin al seu hostal: un és l’Hotel Pla i l’altre l’Hotel Muntanya, dos mítics establiments de la parròquia. Tots dos presumeixen de tenir els millors banys i condicions, “vinguin al meu hotel, banyistes, que és el millor!”, diu un. “Si home, al meu s’hi està més bé i l’aigua és més calenta!”, diu l’altre. I, de cop i volta, apareix una dona amb un cistell. Es dirigia a la Casa Felícia, històrica botiga –que més aviat era un bazar– d’Engordany. “Hi pots trobar de tot!”, diu la dona. Com va recordar l’Agustí –un dels actors– un cop acabada l’obra, la Felícia va obrir l’establiment a finals del segle XIX, quan només tenia 18 anys. “Una dona avançada a la seva època”.


Per acabar fan una petita representació del ball més icònic de la parròquia, el de Santa Anna. Acompanyats d’un acordió, naturalment. I van oferir al públic carquinyolis i moscatell. L’Eulàlia, una turista portuguesa, estava meravellada. En anglès, m'ha dit: “teniu una sort enorme, això no existeix a tot arreu!”.