Té un punt d’emocionant comprovar com quelcom de tan saborós ja per se com un formatge té la virtud afegida de tornar-nos a la infantesa, amb aquelles aromes que atresora i que remeten a les velles fustes dels racons de ca’ls avis. El formatge en qüestió no aconsegueix col·locar-se entre els tres premiats en la seva categoria i el parell de membres del jurat que apostaven per ell remuguen una mica, però baixet. Són coses de la democràcia matemàtica: d’altres han obtingut millor puntuació. Els jurats del concurs de formatges artesans valoren aspecte extern i interior, que la superfície no tingui esquerdes que facilitin l’entrada de fongs, per exemple. Els jurats més o menys neòfits, menys tècnics en tot cas, s’escolten els experts del sectors, gent com Patrick Anglade, tècnic formatger de l’Arieja que acostuma a assessorar empreses de la zona pirinenca. O els caps de taula, el manresà Toni Sorolla participa en el concurs des de fa més de vint anys. “La qualitat dels formatges ha anat pujant amb el temps”, considera, encara que també amb el discórrer dels anys “es veu que va baixant la participació catalana i puja la d’altres zones”. De bascos n’hi ha un munt i de francesos, també. Per això proposa que “tal vegada la formatgeria convidada hauria de ser catalana, que n’hi ha, i de molt bones, fora del Pirineu, i seria una oportunitat per donar-les a conèixer”. Recollit queda. 

La presència basca, sí, és molt nodrida. És habitual per exemple la delegació de l’Ajuntament guipuscoà de Zegama. És, per així dir-ho, un alumne avantatjat de la fira de la Seu. S’hi produeix un formatge de la D.O. Idiazábal fet amb la llet dels animals que pasturen en ple parc natural.  “Al seu moment, fa anys, vam pensar a posar en marxa un concurs, però no teníem  ni idea de com havia de ser un concurs”, explica Aritz Agirre (llegeixin Aguirre, però no ens hem menjat la u, que prou tenim amb pair tot el formatge consumit). El cas és que es van posar en contacte amb la fira de la Seu i des d’aleshores mantenen un lligam permanent. La seva, per cert, la celebren el 15 de novembre, per Sant Martí, per si s’hi animen. 

Agirre sense u, que debutava al jurat, explicava les particularitats de l’Idiazábal, produït amb llet d’ovella lecha sota les estrictes normes de la D.O. i que els fa clarament reconeixibles, quasi clònics d’aparença, a banda de la matrícula que els identifica. “Als nostres productors ja els agradaria començar a fer d’altres tipus, però...” Acabades les votacions, quan els llaminers membres del jurat ja es poden atansar a tastar els formatges d’altres taules, Sorolla porta a Agirre sense u una culleradeta de tupí. El bon basc, un home alt i fort com una muntanya, que compleix l’estereotip de baró basc, se l’empassa desprevingudament. Durant els cinc minuts següents es veu clarament com li ragen els llagrimots. “Tengo la lengua muerta”, confessa, i es mira de reüll Sorolla quan li ofereix nous tastos. 

Formatges a banda, al jurat es troben persones amb altres coincidències i interessos comunes. El regidor basc de seguida connecta amb l’Emili Molins, que també és regidor, però a Coll de Nargó. El nexe, però, no és la política, sinó el món raier: el guipuscoà procedeix d’una zona on al rai se’l denomina almadía, explica el nargoní, que està encantat que li hagi tocat fer de jurat: susstitueix l’alcalde, que ha d’ocupar-se del molt menys saborós acte institucional d’inauguració de la fira, al consistori. Molins surt guanyant: “Ha estat entretingut i interessant, molt divertit”.

Circula també per la sala del Centre Cívic on se celebra el concurs Cristina Mas Mayol. Regenta, amb el seu home, una formatgeria especialitzada en producte artesà al barri barceloní de Sant Andreu. És difícil que el públic entengui que tot l’esforç dels productors repercuteix en el preu, reconeix. Mantenen el negoci per pura passió: el seu home, xarcuter des de feia més de tres dècades, somiava amb un establiment dedicat al formatge català, tot i que després es van haver d’obrir a altres zones. Són, és clar, fixes de la fira alturgellenca, que Mas considera “la més potent”. 

El jurat és només una peça –poc visible– de tot l’engranatge de la fira. Els autèntics protagonistes, naturalment, estan al passeig, atenent la munió de públic que s’aplega: s’hi van despatxar més de 9.200 tiquets de degustació,  que suposen 55.000 tastos durant els tres dies. Els que reben premis i els que no. Els ve a representar a tots Jesús Aramburu, que enguany rep el premi honorífic: guanyat a pols, perquè ha estat a la fira de formatges artesans, que enguany feia els 31 anys, des del minut zero. “Egunon. No sé qué deciros, que seguimos viniendo, que aquí estamos los queseros”, deia, abans de ser entrevistat a l’escenari mateix pel multifacètic Ivan Caro, dinàmic animador del sempre extens acte de lliurament de premis. Amb la difícil missió d’omplir els temps morts. No per a ell, però: “A mi em donen i problema i no paro”. Ho certifiquem.
  
També es reconeixia Nati Valls, que com a formadora de l’aula de formatges de l’Escola Agrària del Pirineu ha contribuït al dinamisme d’aquest sector. Al centre de Bellestar se’l designava enguany Amic del Formatge.