Una alturgellenca al CERN

Ahir al vespre rebia un dels premis Dona TIC, en la categoria d’estudiant universitària. Marta Bertran Ferrer, jove enginyera informàtica alturgellenca, està realitzant el màster de fi de carrera al CERN, és a dir, al gran laboratori europeu per a la recerca nuclear, a Suïssa. Paraules majors

“Una de les coses que hem de fer les dones que treballem en tecnologia és fixar referents, és molt important”. Marta Bertran Ferran, jove alturgellenca de vint-i-cinc anys, treballa en el projecte final de màster al CERN, on està desenvolupant la incorporació de supercomputadors en el conjunt de recursos que constitueixen la seva Grid (xarxa). Una trajectòria incipient però tan prometedora que li ha valgut un dels vuit premis Dona TIC que atorga el departament de la Vicepresidència, Polítiques Digitals i Territori de la Generalitat de Catalunya.

“Quan ens arriba l’hora de triar carrera, és normal buscar referents i les dones ens trobem amb certs prejudicis amb les carreres tècniques, que no ens resulten atractives a primera vista”, argumenta. “Ens veiem més allà on hi ha referents: com ara infermeres, professores, coses així”. Per tant, conclou, “és important establir referents de dones que treballen en tecnologia, i més nenes que s’interessin en aquest camp”. Aquí rau la importància de premis com aquest.

Ella no en va tenir, però ara ja va camí d’esdevenir un d’aquests referents. “Sempre m’havien interessat les ciències, les mates, però no m’acabava de veure fent una carrera com Enginyeria Informàtica, probablement per aquests mateixos prejudicis”, exposa. Així que arribat el moment d’entrar al món universitari “vaig optar per assignatures més de gestió”. Sort que a La Salle els docents la van empènyer cap a on tocava. “Em van fer veure que era millor que triés una carrera totalment tècnica”. Així és com el juny del 2019 es va llicenciar a Enginyeria Telemàtica (amb una nota mitjana de 9,6).

El pas següent va ser orientar-se cap a la recerca: el primer pas, encara a la universitat, seria un estudi sobre la identificació de dues espècies de ratpenats segons l’anàlisi dels seus crits d’ecolocació, que va donar peu a un article publicat el 2019 a la revista Applied Sciences. L’havia empès “una professora que per a mi va ser importantíssima, Rosa Alzina, que es va convertir per a mi en un d’aquests referents”. Com ho seria la seva cap un cop va entrar al Barcelona Supercomputing Center (BSC) com a enginyera júnior i s’hi va estar un any. “Estava veient, ja que les meves contribucions servien, que contribuïa al progrés de la tecnologia, de la societat, gràcies a l’avenç tecnològic”, apunta amb emoció.

“Amb el tema dels ratpenats vaig fer coses molt interessants: coses sobre processament del senyal, de machine learning...” L’interès per la investigació la va dur a voler completar una formació internacional: va posar els ulls al màster europeu en Cloud i Tecnologies de Xarxa ofertat per l’EIT Digital (European Institute of Innovation & Technology - Digital). L’admissió en els màsters de l’EIT és altament competitiva, amb una ràtio d’admissió d’un 35%. Ella ho va aconseguir i així es va plantar a la universitat sueca KTH a Estocolm. El segon any es va traslladar a l’Aalto University, a Finlàndia.

I ara, la meca de la recerca europea, el CERN. Com explicar als llecs en la matèria què hi fa, al laboratori de Ginebra? “Estic en un experiment de l’accelerador de partícules, l’LHC,  que es diu Alice, en l’equip de software i concretament en l’equip de Grid, és a dir, arquitectura de computació distribuïda”. Es dedica, puntualitza, a processar les dades que s’obtenen durant l’experiment. “Em dedico a la infraestructura de computació: no intervinc en els resultats físics, sinó que aporto els recursos perquè es puguin fer les simulacions, les anàlisis de les dades”.

Un equip d’una desena de persones on, ja que aquest és el tema, de dones a penes n’hi ha un parell. Quan no està ella sola, com li ha passat a l’aula tot sovint al llarg de la seva trajectòria acadèmica. Fins i tot al màster cursat als en principi més paritaris països nòrdics. “Però haver arribat al CERN, per a mi és una satisfacció enorme, però he treballat molt, he estudiat molt dur per ser-hi”, assegura.

Tant d’esforç, però, no ha fet que deixés de banda les seves passions. Sobretot muntar a cavall. Una afició que, podem aventurar, també l’ha ajudat a mostrar el seu temple, a forjar caràcter: fa uns anys va patir un greu accident. “Va ser duríssim, però tant la universitat com l’institut Guttmann, mentre hi feia recuperació, em van ajudar moltíssim”. Mai no va pensar a llençar la tovallola, afirma. Per dur que fos. Què, ens sembla un referent?