Quin és el sentit d’una plaça? Quina raó de ser té? És solament un espai obert en algun indret del poble que ajuda, potser, a oxigenar-lo o hi ha una explicació antropològica al darrere? Home, segurament el fet que alliberi una mica la seqüència de totxos verticals que constitueixen les ciutats ajuda en termes de salut urbanística, però ja els grecs en el seu moment ens van ensenyar que aquests oasis planells tenen una funció en particular. Àgora li’n deien aleshores, com ja deuen saber, i era el centre neuràlgic de la societat. I més de 2.000 anys després segueixen tenint un paper elemental. De fet, n’hi ha una al Principat que li’n diuen de la Germandat –el nom no podia ser més encertat–, i el que ahir hi va succeir és la prova fefaent de la seva funció fonamental.

I és que més de 300 persones s'hi van reunir per tal de formar un llaç gegant que simbolitzava la lluita en contra d'una de les malalties que més pertorbats ens té als humans. A més, la figura la van composar des dels més petitons de l'escola bressol de Sant Julià fins als més grans de la llar de jubilats, però també hi havia un munt d'estudiants d'escoles de primària i alumnes de la Universitat d'Andorra. De fet, aquesta última va ser, en certa manera, la causant o instigadora de la representació, ja que tot ha succeït al voltant de les segones jornades d'Andorra Microbiologia, Immunoteràpia i Càncer (AMIC). Aquestes s'estan duent a terme a la Sala Sergi Mas, i l'objectiu és proporcionar un programa formatiu especialitzat als professionals de la salut.

Ara bé, tal com comenta la cònsol menor de la parròquia, Sofia Cortesao, "també és important traslladar el que passa a la sala a la població", però més enllà de qüestions tècniques el que realment convé és "apropar la paraula càncer a la gent i lluitar per perdre-li la por". Bé, en la mesura del possible, és clar. Però "ser conscients dels avenços científics que estem tenint ens pot ajudar a tractar-lo o enfrontar-lo d'una manera diferent". I sí, això és el que acostuma a passar: els temors ens neixen d'allò que desconeixem, és per això que si algú ens ho explica amb un llenguatge més afable potser contribueix a entomar-ho d'una altra manera. Potser.

Però la vida és molt llarga i hi ha moltes etapes, i el xoc intergeneracional que es va produir ahir va deixar constància que la veu de l'experiència és la més sàvia de les veus. Alguns dels padrins que hi van acudir van veure amb uns ulls més que positius el fet d'ajuntar diverses generacions en un mateix espai amb l'objectiu de clamar en pro d'un mateix objectiu. "Estem aquí per ajudar", deia la senyora Conxita recolzada per les seves amigues, "si podem aportar el nostre granet de sorra, per molt petit que pugui ser, encantats de fer-ho". I és que "el càncer és una autèntica xacra", deia, i "a totes les famílies n'hi ha, per desgràcia", però "val la pena, en la mesura que puguem, donar suport a la canalla". I tant que val la pena. I tant!

Però hi ha una qüestió encara més important, que és "que la gent aprengui a escoltar", opina el senyor Josep Maria. "Es reparteixen molts fulletons, però ningú no els llegeix; es fan moltes comunicacions, però ningú no les escolta", diu. Així que jornades com les d'AMIC ajuden que cada vegada, com a societat, seguim allargant l'estela de coneixements que ens han fet, de moment, arribar fins a on som. I on som? Doncs de moment a mitjans de maig del 2026, fins aquí podem llegir. I cap a on anem? En fi... Ja ens ho trobarem. El que està clar, per desgràcia, és que el càncer existeix i existirà, però potser si aprenem a escoltar, com diu el senyor Josep Maria, quan arribi, que arribarà, el podrem mirar de tu a tu. I, amb una mica de sort, encara hi haurà places per conquerir i espais on tots units puguem crear un gran llaç. O el que sigui.