Diari digital d'Andorra Bondia
El periodista Bru Noya atén els alumnes de troisième que es van interessar ahir per la professió periodística.
El periodista Bru Noya atén els alumnes de troisième que es van interessar ahir per la professió periodística.

Una relíquia que es diu paper


Escrit per: 
A. L. / Foto: Màximus

Matí de dijous al Forum des métiers del Lycée. Diu que hi estudien més de 1.500 alumnes. Per la sala on els esperem el Bru, amb una dotzena de fòrums a l’esquena, hi desfilen en quatre hores una desena d’alumnes. I d’aquests deu, tan sols dos, el Máximo i l’Ariana, afirmen tenir algun remot interès a exercir algun dia de periodistes. De televisió, per concretar. Entendran que em senti per un matí com un missioner en terra infidel. Si la dada és francament desalentadora, encara ho és més que només el Màximo admeti que acostuma a llegir diaris en paper –el BonDia, modèstia a part– i que cap recordi haver-ne comprat mai un al quiosc. Quiosc, diu vostè!? On és, això? A Mart?

Davant d’aquest bany de realitat seria fàcil caure en el desànim: el trànsit a l’edat adulta de la generació avui a troisième –per no dir la dels seus germans grans– marcarà molt probablement l’extinció de la gloriosa i llarga història del paper com a mitjà de comunicació. Que no vol dir naturalment la del periodisme ni la dels periodistes. Sempre hi haurà persones com el Máximo, que té la necessitat –diu– d’explicar el que passa als altres. Ho farà, potser, a través de mitjans digitals que tindran probablement poc, per no dir res a veure amb l’artefacte que ara mateix, lector, té a les mans. No és una tragèdia, ni molt menys, però en dies com aquest un tendeix a la languidesa i se sent com devien sentir-se els últims neandertals: diuen que els van anar empenyent cap a baix, cap a baix, fins que van arribar a Gibraltar i ja no hi havia lloc on continuar baixant. Naturalment, es van acabar extingint. Així que té un cert regust èpic, la consciència de ser el penúltim d’una estirp. Ara pensin: quan fa que no veuen una persona amb un diari sota el braç, per no dir dos?

Val a dir que el Máximo i els seus companys tampoc van mostrar precisament entusiasme davant dels horaris maratonians i la remuneració més aviat justeta habituals en la professió. Dos detalls que són difícilment digeribles si no van acompanyats d’una vocació més que notable. Després venen les qüestions entranyables, d’una ingenuïtat que desarma: si un dia no hi ha notícies, no hi ha diari? Home, la nostra feina és omplir les 32 pàgines del paper. El que has fet el dia abans no et serveix de res. Un diari es fabrica nou de dalt a baix cada dia. I si una cosa està clara, és que demà al quiosc n’hi haurà un generós i tranquil·litzador assortiment. Una altra qüestió és fins quan. L’Antònia, quiosquera a les Arcades i que de vendre diaris en sap una mica, augura que li queden cinc anys de vida. “I soc generosa”, diu. Glups. Guardin aquest diari. Aviat serà una relíquia.

 

forum des métiers
Lycée
periodisme
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic