Una vida darrere el taulell

“Era un barri amb vida que s’està morint a poc a poc”, lamenta l’Anna del Frankfurt Cerni després d’haver acceptat que La Manduca finalment ha tancat. Així és, passen els anys i les botigues de tota la vida es van esfumant; és una realitat que, per molt crua i trista que sigui, el món modern ens està duent a normalitzar d’una manera cada vegada més freqüent. Però la part bona dels finals és que ens deixen infinitat de memòries i records per explicar, però per això és necessari un bon narrador que estigui disposat a deixar-se anar i compartir allò que el temps li ha regalat, i tota una vida darrere el taulell  d’una botiga dona per a moltes, moltíssimes, històries que revelar.

En aquesta ocasió, la narradora és Teresa Alàs, ja expropietària de la mítica botiga La Manduca, situada al carrer Mossèn Cinto Verdaguer, just davant del centre cultural La Llacuna. Allà hi podíem trobar, especialment, productes com caviar, foie i vins de gran reserva; productes gurmet, per entendre’ns. Però també hi havia fruita i verdura que Alàs anava a buscar als magatzems cada dia abans d’obrir. “Agafava sempre la més maca!”, diu amb aquella mirada nostàlgica de  qui sap que tot allò s’ha acabat. Tot i així, per a ella, aquest canvi radical en la seva vida “és una evolució natural”. Ara té 76 anys –“vaig allargar una mica la jubilació!”– però si hagués estat per ella, encara hauria continuat uns quants anys més. Però l’edifici on estava la botiga va canviar de propietari, i, amb ell, les condicions, i “a la meva edat, ja no volia lluitar més, i vaig dir: Fins aquí”.

Però bé, quedem-nos amb les coses bones, que “són de les que més recordo”, diu Alàs. La Manduca la van obrir els seus pares l’any 1965, i en un primer moment no era una botiga de productes refinats, sinó d’alimentació de barri de tota la vida. Va ser amb el temps, i amb l’arribada dels grans supermercats, que “vam haver de reinventar-nos”. En aquella primera època, el seu pare baixava tres cops per setmana amb una furgoneta Volkswagen al mercat de Lleida “a comprar gènere”, i tots els veïns esperaven amb candeletes l’arribada de la camioneta. Però quan van virar el rumb dels productes que oferien, i es va produir el relleu generacional, tot va canviar una mica, i també el tipus de clients. Tot i que “no eren clients, sinó família”. Majoritàriament venien de Catalunya i València, però també hi anava gent del barri; com l’Anna, per exemple, que sempre que li faltava un paquet de sal o uns guants de fregar “els anava a comprar a la Tresa!”.

Tot i així, independentment del client que entrés per la porta, Alàs sempre els tractava de la mateixa manera, sense fer discriminacions per qüestions d’estatus ni res per l’estil. “Mai he fet diferències amb ningú”, diu orgullosa de saber que va obrar com s’havia d’obrar. Però no era als únics als que tractava d’una manera especial, els productes, el gènere, també “s’ha de cuidar”. I no solament això, sinó que “se l’ha de conèixer, ja que tots tenen la seva història”. Fins i tot una simple llauna de sardines –o no tan simple– té tot un recorregut a les esquenes que l’han fet anar a petar a les diverses botigues d’arreu, i Alàs procurava, i molt, conèixer el rerefons de cada article que oferia als seus clients. “La meva feina era, sobretot, assessorar-los, i si volien fer uns canelons amb foie-gras, els indicava quin era el millor per fer-los”. I és que a la cuina, i al paladar, una subtil diferència d’origen pot fer variar l’experiència per complet, i és gràcies a persones com la Tresa que sabem, perfectament, d’on ve el que mengem. I això és el que l’apassionava, "hi ha gent que pensa que treballar de botiguera és una me, però jo n'estava més que encantada. Era la meva vida!".

Tot i que La Manduca ja no hi és, encara queden negocis "dels de sempre" per aquella zona centre de la capital. És el cas de la botiga de la Filo, que es diu, precisament, Alimentació Centre. Queda una mica més amagada que la d'Alàs, i ja fa 26 anys que la va obrir. Això és temps més que suficient per haver vist l'evolució del tarannà del veïnatge, fins haver arribat a la conclusió que "com abans no ho tornarà a ser mai". Ara bé, el que no ha canviat és el fet "d'haver de treballar per sobreviure", diu la Filo. "Aquesta és la vida de barri". Però ara "m'ha marxat la competència!", exclama fent broma referint-se a La Manduca. I és que "realment no era competència, ja que teníem un tipus de client diferent", però la troba a faltar. "Ara, el barri, s'ha quedat una mica més trist", lamenta.

Qui també està a peu del canó és l'Anna, que "és l'ànima del barri!", diu Alàs. Ella fa 32 anys que hi és, i es coneixen amb la Tresa des del primer moment. És per això que sap perfectament "com gaudia treballant a La Manduca", perquè per a Alàs "no era solament un negoci per guanyar-se la vida, sinó la tota la seva vida". L'Anna la descriu com a una persona amb "molt de carisma, servicial i treballadora". I és que amb ella "no eres un client, sinó una persona", i ara, "que veus la botiga tancada, se t'encongeix el cor només de recordar-la".

Però Alàs segueix visitant el barri de tant en tant. L’altre dia estaven totes dues al bar Cerni explicant-se batalletes i desafiant el pas del temps de l'única manera que se'l pot vèncer, que és mirant-lo als ulls i dir-li: "No, per molt que t'hi capfiquis, a mi no em guanyaràs; m'has fet tancar la botiga que era la meva vida, però mai em trauràs els records que m'ha deixat; m'has fet veure com els negocis dels meus amics van desapareixent, però aquí segueixo i seguiré fins que jo vulgui, no tu; i m'has fet creure que la jubilació era una condemna, però ara tinc més temps per a mi i la meva família. Pensaves que això em derrotaria, però t'equivocaves, per variar. Perquè La Manduca mai no tacarà sempre que hi hagi algú per recordar-la". I servidor, com a mínim, la recordarà.