Hi ha dies que rebem moltes notes de premsa. N’hi ha de tot tipus i colors, com la vida. I fa ja més d’un mes que ens en va arribar una que explicava que es commemorava a Espanya el 50è aniversari de l’indult a prop d’un miler d’objectors de consciència testimonis de Jehovà. Era el 1975, poc després de la mort del dictador. I bé? Hi hauria algun d’aquests que estigués vivint a Andorra? D’indultat o que hagués passat pel tràngol de la presó? I resulta que sí. Un terrassenc de 21 anys llavors i de 73 ara i que fa 45 anys que viu a la Cortinada perquè la seva esposa és d’Ordino i per motius de salut li anava d’allò més bé el clima de casa. És Daniel Ruiz Borrego, disposat a parlar de la seva experiència i de les seves motivacions.

El van cridar a files el 1973 per fer la mili. Es va presentar al quarter general de Barcelona, primer. I d’allà el van enviar a Cartagena, perquè li va tocar la marina. I anar-hi hi va anar, però “vaig rebutjar el fusell i la roba militar”, explica amb molta serenor. Recorda que el van tancar en una habitació amb dos o tres companys més. I llavors no van parar d’insistir. El van pressionar molt “psicològicament”, diu. Van anar a veure la seva mare, per aconseguir que se’n desdigués. Com l’havia de deixar sola tant de temps? També el van intentar convèncer amb l’amenaça que la nòvia no l’esperaria durant anys si anava a la presó. “Ho vaig passar molt malament”. Es va passar un temps incomunicat en una cel·la. Posteriorment encara li van oferir que jurés la bandera i després de tres mesos podria tornar a casa. I es va mantenir ferm. I ho va rebutjar. Va arribar, recorda, a l’avantsala del consell de guerra que l’hauria pogut condemnar a 3 anys i un dia. I més, perquè es veu que quan complien la pena els tornaven a demanar que fessin la mili i com que no claudicaven tornaven un altre cop a la presó. “Alguns companys van estar fins a 12 anys a la presó”. De tota manera cal reconèixer que va ser d’allò més espavilat Daniel Ruiz perquè com que té psoriasi se’n va empescar una perquè l’erupció a la pell fes feredat  i un tribunal mèdic el va excloure que li fessin un consell de guerra.

Així doncs, va passar concretament 10 mesos i 7 dies a la presó. Hi va ser compartint el dia a dia amb una vintena de companys més, testimonis de Jehovà, que com ell també eren objectors de consciència. Segons recorda, a la presó ells estaven a la galeria de dalt, mentre que a la planta baixa hi havia els interns comuns empresonats per diversos delictes, també els de sang. Als objectors els reservaven, però, la feina de la neteja: dels vàters, del menjador... També es cuidaven de la farmaciola. I “tot això, d’alguna manera, va servir per guanyar-nos com a mínim el respecte dels presoners, i ens respectaven i no es ficaven amb nosaltres”. I van tenir fins i tot cura d’un intern mal vist pels altres que es volia suïcidar... 

Per què ho va fer? Arribats a aquest punt potser ja s’intueix. La seva va ser una objecció de consciència “basada en principis bíblics”. El fonamental, remarca Ruiz, és “estimar el nostre proïsme”. Ho tornaria a fer? És ben conscient que la seva aportació és “ben minsa”. Ara bé, no ho dubta ni un instant: “Sí. No vull contribuir a treure la vida a cap persona”. Pensa molt en aquesta experiència de la presó? Diu que no. Li plantejo si ho considera, però, un aprenentatge. I diu que sí, tot i que afegeix: “Com totes les coses a la vida, de poc m’hauria servit a mi que jo hagués estat tancat en una presó per motius de consciència si no hagués tingut una  continuïtat”. I insisteix: “El que cal és tenir una coherència al llarg de la teva vida”. I això de no prendre les armes està més d’actualitat que mai. Ho té clar: “si la gent tingués aquesta mentalitat de respectar la vida de l’altre, les guerres deixarien de ser-hi”.