Uns quaranta residents veneçolans han clamat aquest dimarts pel retorn de la dignitat i de la llibertat al seu país tot i reconèixer que les transicions després d’una dictadura no són senzilles, i més amb un país com els Estats Units pel mig. Els assistents han respos a la convocatòria de l’Associació de Residents i Empatitzants Veneçolans a Andorra en una reunió pacífica de caràcter social i entre l’alegria i la incertesa.

Segons Axel Torres, “per a un 80% dels veneçolans és una alegria immensa. Hem estat un país colpejat, maltractat, humiliat. La dictadura ens ha fet perdre molts amics, família, i ens ha obligat a exiliar-nos”. Torres ha fet un repàs als darrers anys del país i ha opinat que “el 2013 i el 2016 es van robar eleccions, van morir joves estudiants, es van tancar universitats i la infraestructura petroliera es va destruir entre un 60% i un 70%. El país va passar de produir tres milions de barrils a produir-ne 500.000 i no podíem tenir gasolina ni per als ciutadans”.

Futur incert
Sobre el futur ha indicat que “la reconstrucció del país serà llarga, però si es gestiona bé podem tornar a ser un país pròsper, amb universitats actives i els joves a casa”. En termes semblants s'ha expressat Giselle Brizuela en afirmar que “veure que s’enduen un dictador, una persona que ens ha tret diners, serveis, educació, dignitat i veu, és una alegria”, però ha advertit que encara s’ha de ser caut. “A Veneçuela encara no es pot parlar. Tenim família allà i poden pagar les conseqüències”. Ha coincidit amb Torres a l’hora d’assenyalar que “la transició portarà moments durs. Caldrà dialogar, ordenar i reordenar un país”.

Brizuela n'ha parlat d’un absolutament devastat “perquè són 25 anys de dictadura, s’han menjat una generació sencera i ens estem ofegant en petroli, però no ens dona educació, ni alimentació, ni assistència mèdica. En un hospital no hi ha ni cotó fluix per atendre’t”.

La situació a Veneçuela està lluny de normalitzar-se. Eduardo Arcila, un dels assistents a la convocatòria, subratlla que “el poble està en expectativa, molta expectativa. Que hagin tret Maduro és una bona notícia, però la situació és molt delicada. Ahir mateix van detenir deu periodistes”. Arcila ha reconegut que “Trump no tranquil·litza però sí que dona una mena d’esperança”, i ha lamentat que “des de fa molt temps la comunitat internacional estava fent la vista grossa amb el que passava a Veneçuela”. El fet, però, és que a nivell intern la detenció de Maduro ha obert una ferida profunda dins del mateix chavisme. Lluny de limitar-se a denunciar l’operació nord-americana, dirigents i militants han començat a assenyalar possibles traïcions internes. l el seu fill, Nicolás Maduro Guerra, ho ha expressat obertament en una intervenció pública: “La història reconeixerà qui van ser els traïdors, la història ho revelarà”. 

Aquest relat ha anat guanyant pes als passadissos del poder i també al carrer. Entre simpatitzants del règim s’estén la idea que una operació tan ràpida i precisa dels Estats Units només pot explicar-se per filtracions des de dins. Davant d’aquest panorama, Arcila ha indicat que encara és aviat per plantejar-se el retorn al seu país “tot i que molta gent té el desig de tornar-hi, però no és el meu cas. Jo ja porto més de vint anys aquí”.

“¿Qué hubo, mi pana?”

Un “¿Qué hubo, mi pana? (el meu amic) rep el nou arribat a la trobada que s’ha definit com una reunió pacífica de caràcter social. Hi ha assistents amb banderes, gorres, maraques i fins i tot una dona que sota l’anorac porta una samarreta de la selecció de futbol de Veneçuela, coneguda popularment com la Vinotinto, que és el color que l’identifica. La samarreta porta l’escut del país i el logotip d’Adidas.

A prop de la dona, un home explica que l’any 2003 hi ha havia només tres veneçolans a Andorra i que ara quasi són un centenar. S’han aixoplugat a l’entrada del Comú d’Andorra la Vella perquè fa fred i cau algun floc de neu. La convocatòria ha pogut tirar endavant després d’uns moments de dubte quan agents de policia del GMO han demanat al responsable de l’Associació de Residents i Empatitzants Veneçolans a Andorra, Reinaldo Márquez, si tenia la corresponent autorització per dur a terme la trobada d’ahir a la tarda.

La policia tenia constància de la petició, però no que fos aprovada la sol·licitud. Resolt el dubte, la furgoneta de la policia ha marxat i salvant les distàncies, i evidentment les edats, allò podia semblar una trobada del Club Tobías que se celebren cada diumenge a diverses poblacions de Veneçuela i que són de caràcter social amb ball i converses, obertes a gent a partir de 60 anys. Perquè a la plaça arribava gent amb els seus vasos reciclables amb cafè o infusions per parlar de la situació al país, que segueixen fil per randa. Diuen que Donald Trump descarta fer eleccions a Veneçuela, que no té en compte la líder opositora veneçolana i Premi Nobel de la Pau 2025, María Corina Machado, o que el president espanyol, Pedro Sánchez, ha qualificat de terrible l’atac dels Estats Units a Veneçuela. La corrupció, l’exèrcit, el chavisme i el petroli també centra moltes converses i una dona explica que la seva mare va morir perquè una ambulància no la va poder traslladar d’un hospital a un altre amb més recursos perquè no tenia gasoli. 

Un home desitja portar els seus fills, nascuts a Andorra, a conèixer el país on va néixer i d’on es va haver d’exiliar. Potser els seus pares formen part d’un Club Tobías, nascuts per combatre la soledat de la gent gran que es va quedar sense els joves que van marxar a l’estranger i que ara somien algun dia a tornar.