El degà del Col·legi d’Arquitectes (COAA), Víctor Blasi, i el tresorer i el vocal de l’entitat, Xavier Aleix i Miquel Albós, parlen sobre la situació en què es troba aquest col·lectiu.

 

Remarquen la necessitat de repartir els projectes entre tots els professionals, ja que avui es concentren en pocs despatxos, i d’aprovar una llei d’ordenació de l’edificació, per clarificar les competències i les responsabilitats de cada actor.

¿Com s’afronten aquests moments difícils per la crisi del sector de la construcció?
Víctor Blasi: Estem intentant posar un cert ordre. Hem fet una ronda de contactes amb els comuns i el Govern per establir molt clarament uns criteris a l’hora de fer els concursos d’arquitectura. També perquè permetin una certa rotació i pugui haver-hi feina per a tothom.

¿La qüestió dels concursos preocupa especialment el Col·legi?
V. B.: Sí, perquè no s’estan portant a terme d’una forma neta i equitativa. S’estan concentrant molt les adjudicacions. No tenim res en contra dels adjudicataris, però el que voldríem és que fossin una mica més rotatius.
Miquel Albós: És una època que tenim tanta poca feina que s’hauria de repartir.

¿Volen dir que es concentren en uns professionals concrets?
M. A.: No exactament. Els criteris, tal com estan fets, afavoreixen un determinat equip. En podem posar un exemple. El Govern va fer un concurs de mèrits (experiència, capacitats, coneixements, anys de professió...) per fer uns lavabos de tres escoles i per instal·lar ascensors en tres escoles. Després d’uns estudis universitaris, això ho pot fer qualsevol. No cal mèrits. Cal ser una mica més oberts. La gent jove no té oportunitats. ¿Quina oportunitat té un jove que acaba d’acabar?
V. B.: I la complexitat d’aquests projectes era tal que no es va poder repartir deu projectes a deu tècnics. Es va repartir deu projectes a tres despatxos.
M. A.: I si demanen experiència i tots la tenim, ¿com és possible que no hi hagi repartiment? Per això volem que hi hagi concursos d’idees, preferiblement.
V. B.: També donen més riquesa al projecte. Si vols fer una obra en concret, el concurs d’idees permet tenir més aportacions que no pas els que ja estan molt definits.
El col·legi ha ofert des de sempre a les administracions col·laboració a l’hora de preparar els plecs dels concursos per tenir molt clar el que volen fer i perquè els arquitectes puguin concursar amb les idees més clares. A hores d’ara, però, no hi ha cap administració, cap ni una, que ens hagi demanat col·laboració per redactar els plecs, tot i que sí que ens han sol·licitat participar en el jurat. Això seria important perquè els plecs comencen a ser molt poc clars, molt arbitraris.

¿Per què passa això?
M. A.: És una qüestió digital.
V. B.: Sí, se’n diuen adjudicacions digitals. Ho hem pogut constatar en algun concurs. Després pots evitar-ho o no. Però que estan molt orientades, sí.

¿Quin retorn han tingut de les trobades amb els comuns i el Govern?
V. B.: Podríem parlar d’un 70% de predisposats i d’un 30% que no dóna cap resposta.

Algunes vegades han comentat que davant la crisi de la construcció s’obren altres camps per treballar.
V. B.: Hi ha molta feina a fer en l’àmbit de l’eficiència energètica, la renovació i la restauració perquè tenim un parc immobiliari molt envellit. Es pot promoure una sèrie de lleis per obligar els propietaris d’edificis a arribar a uns mínims de manteniment, però topem amb el tema de sempre. Hi ha una qüestió econòmica al darrere.
Xavier Aleix: Malgrat que hi ha ajudes del Govern per a tot el tema de rehabilitacions, sobretot en l’àmbit energètic.

¿Aquests ajuts són suficients?
X. A.: Són les que hi ha i benvingudes siguin, perquè en molts casos representen el 10%. No deixa de ser una bona ajuda.

¿I creuen que són prou coneguts?
X. A.: Pel que tenim entès són poc coneguts. Sembla que el Govern farà una segona tanda informativa perquè es coneguin millor. A més, volien ampliar els sectors i els àmbits d’actuació. Fins ara era en edificis privatius i volen mirar d’ampliar-ho a sectors com l’hoteleria, el comerç... El col·legi participa en aquesta comissió de rehabilitació com a col·laborador.

¿Això pot comportar un volum de feina important per als arquitectes?
X. A.: És una vàlvula d’escampament.
V. B.: Alemanya, per exemple, està funcionant molt amb això i estan salvant la majoria del moviment amb la renovació i les obres en l’àmbit energètic. Pots mantenir mínimament la infraestructura d’empreses constructores perquè si no també ho perdem tot.
X. A.: És una cosa positiva que ajuda a tots els nivells en el nostre àmbit.

¿I pel que fa a paisatgisme?
V. B.: Estaríem parlant més aviat d’embellir carrers. Això és necessari. Hi ha diferents indrets on ara ja és imperatiu fer-ho per, com a mínim, donar una altra sortida des del punt de vista comercial i de servei. Però també hi ha la qüestió econòmica, que ho frena tot.

¿La crisi ha comportat canvis en els despatxos d’arquitectes?
M. A.: El que tenia molta feina de cop ha anat a menys i el que s’ha mantingut petit continua sent petit.
V. B.: Molts han hagut de plegar veles i tornar cap a casa. Però també hi ha qui es manté. El nombre de professionals no ha patit cap reducció, però el que passa és que no tens tant volum de feina.

¿Quant ha caigut la feina?
X. A.: Parlant d’obra nova, l’any 2010 nosaltres vam
visar (que no vol dir que s’executessin) 184.000 m2. El 2011, 109.000 m2, i el 2012 (fins al setembre), 65.000 m2. Per això la política del col·legi és incidir en les administracions perquè la feina es reparteixi.

¿Per què és tan difícil repartir els projectes?
X. A.: És una inèrcia que no acabem d’entendre, que està acumulada des de fa uns anys a l’administració. De la mateixa manera que hi ha una sèrie treballs que ja no entren ni en aquest tipus de llistat. És a dir, que ja es donen.
V. B.: Més digitalment encara.

Són adjudicacions directes.
Sí.
M. A.: Per això creiem que els projectes que estan per sota del llindar que estableix la llei de contractació pública i que no requereixen licitació pública es reparteixin entre tots els col·legiats, així com creiem que per a tot tipus de projecte arquitectònic que requereixi desenvolupar una idea s’ha de convocar un concurs d’idees. En aquests moments no totes les coses es fan mitjançant concursos d’idees. Es fan concursos de mèrits, però amb uns criteris de puntuació que no estan exposats.
X. A.: I la intenció del col·legi és intentar-ho canviar.
V. B.: Sobretot perquè no tothom té feina però a efectes impositius tots hem de respondre.

¿I quin impacte creuen que tindrà l’obertura econòmica?
X. A.: No estem disconformes que vinguin professionals de fora a treballar aquí, però exigim que treballin en les mateixes condicions que nosaltres. Que tinguin un despatx obert aquí, que paguin els impostos igual que nosaltres, que visin els projectes, que es col·legiïn, que tinguin l’assegurança. A partir d’aquí, nosaltres encantats. Ara bé, el que també volem és que, ja que oferim l’obertura amb aquestes condicions, quan nosaltres anem a fora també se’ns apliquin aquestes condicions.
V. B.: Si el que és aquí ho té molt fàcil per desenvolupar la seva feina, nosaltres també volem la mateixa facilitat a fora. Que no hi hagi traves burocràtiques. A més, independentment de l’obertura econòmica, els col·legis professionals de França, Espanya i Andorra ja tenen un funcionament establert i no es pot anar contra això.

¿Per als col·legiats és interessant treballar a fora?
M. A.: Tenim un problema de doble imposició. L’obertura econòmica ha de ser en els dos sentits.
V. B.: Sempre serà positiu, si allà canvia el panorama econòmic, perquè podem exportar la nostra experiència i permetrà tenir un camp de treball més ampli.

¿El sector també pateix intrusisme?
X. A.: En aquesta qüestió el col·legi també ha fet feina perquè va presentar al Govern un esborrany de llei d’ordenació de l’edificació que delimita, explicita i aclareix com hauria d’estar tot el mercat a nivell d’empreses constructores, de tècnics, d’enginyers, d’arquitectes tècnics... Clarifica de forma definitiva qui és competent per fer certes coses i qui no ho és. Això aclariria molt fortament el desgavell que hi ha muntat. Aquesta llei no existeix al Principat, però sí als països veïns.
V. B.: La començarem a discutir amb el Govern a partir del gener. Aquesta llei és una altra eina que ajuda a regular la professió.
X. A.: També hem tingut xerrades amb el Consell Superior de Justícia, el Tribunal Superior i el president dels batlles perquè els temes pericials, com ara valoracions, les facin persones capacitades i titulades a Andorra. Perquè s’agafen certs personatges sense titulació i de fora. Nosaltres treballem a Andorra, vivim a Andorra, ens agradaria pagar molts impostos aquí a Andorra i trobem injust que des de les mateixes administracions s’estigui concedint feines a gent que no està ni col·legiada, no visa, no paga impostos...
V. B.: Això fa que no hi hagi una seguretat de cara al client perquè no hi ha una cobertura de responsabilitat civil.
X. A.: La llei d’ordenació de l’edificació també diu exactament quines responsabilitats té cadascú i per quants anys certes responsabilitats li són pròpies. El client sabrà qui és responsable i a qui pot demandar. A més, aclareix i dóna responsabilitat als promotors. Fins ara hi havia gent que venia, feia promocions, cobrava diners que no revertien aquí i marxava fora. I si ara el propietari té un problema, que ens hi trobem, no sap on anar ni a qui demandar.

Enrere queden també els projectes d’arquitectes estrella.
M. A.: Això no deixa de ser una operació de màrqueting.
X. A.: A més, se’ls permet fer coses que a la resta se’ns prohibeix. Cal que en el seu equip hi hagi professionals d’Andorra, que l’arquitecte estrella visi els projectes i faci els mateixos passos que fem nosaltres. També hem de dir que ens trobem amb uns plecs que ens lliguen de mans, amb uns honoraris imposats per l’administració i, per contra, els figures arriben amb uns honoraris del voltant del 20% del cost real de l’obra (nosaltres, en el millor dels casos, podem negociar un 5%).
V. B.: Sobretot els privats adjudiquen a arquitectes de fora, però també hi ha molta obra pública.
M. A.: Sovint se’ns veu com si anéssim amb esclops. I no anem amb esclops, sinó amb vambes. Tenim la mateixa formació i tenim més experiència al país, coneixem les persones i les normatives. L’administració hauria de donar exemple però no ho fa.