És sentir la sirena que avisa de l’explosió i el net corre a buscar el refugi dels braços de la padrina en un pis de l’avinguda Verge de Canòlich. Ho fa des que va arribar la segona màquina per perforar el túnel de Rocafort i que va començar la seva feina. El motiu: les explosions es perceben amb més intensitat. I sorprenen els pocs que encara no han après a viure entre voladures. Hi ha veïns que opinen que al principi eren més fluixes i altres que creuen que la intensitat és la mateixa però que ara són més freqüents.
De fet es pot definir un estrèpit com aquell so agressiu que ens transmet una sensació desagradable. És una sensació subjectiva que podem interpretar, per exemple, com fatigant, insuportable, pertorbadora o dolorosa. En ser una definició subjectiva, implica que l’estat d’ànim de l’individu pot influir en la interpretació d’un soroll o en el desconeixement de la seva procedència. Ahir a la tarda, al carrer de les Escoles, un nen que sortia amb la mare del casal d’estiu que es fa a l’escola francesa preguntava què era aquell soroll, i la mare li responia: “Una explosió dins del túnel.”
Entre les obres del túnel de la Tàpia primer, i el de Rocafort ara, la majoria dels lauredians s’han acostumat a viure entre voladures. Abans de l’inici de cada perforació s’han repartit i penjat cartells informatius. Es va fer més prevenció amb el túnel de la Tàpia per la proximitat dels treballs amb l’edifici administratiu del Molí, seu del ministeri de Relacions Institucionals, Educació i Universitats i del Comú de Sant Julià de Lòria i d’altres edificis, com un hotel. Pel que fa al túnel de Rocafort l’edifici més pròxim és el Riera. Entre els veïns més pròxims a la plaça Laurèdia, s’accepten les voladures amb paciència perquè l’obertura de la infraestructura traurà molt trànsit de l’avinguda Francesc Cairat. “M’han dit que uns 25.000 vehicles diaris”, comenta un habitual dels que fan tertúlia a l’ombra que facilita la façana d’una entitat bancària de la mateixa plaça Laurèdia. “Però això costarà molts quartos”, opina un altre. Ni més ni menys que 24 milions d’euros, sempre que no hi hagi sobrecostos al final, cosa que acostuma a passar. L’únic que lamenten aquests jubilats és no poder observar de ben a prop l’evolució dels treballs, perquè segur que en cada un d’ells hi ha un enginyer en potència. Un potser, fins i tot té coneixements del tema perquè il·lustra la resta amb conceptes com la construcció en túnel en enfonsament o amb tuneladora. En el cas del de Rocafort s’utilitza el de perforació i voladura, que és el mètode més antic i comunament usat per construir túnels. Aquest mètode consisteix a perforar forats a la roca o el terra fent servir explosius, i després volar la roca o el terra per crear un túnel.
Aquest mètode és adequat per a terrenys durs i rocosos, i és el mètode d’elecció per a la construcció de túnels en muntanyes i altres àrees de difícil accés. Tot i això, aquest mètode també té els seus desavantatges, com el soroll, les vibracions i la pols generada per les explosions, i també el risc de lliscaments i esfondraments.
Si tot va bé, l’obertura del túnel es podria fer abans de la data prevista, el mes de juliol del 2027. La perforació de la boca nord accelerarà els treballs. Tindrà una longitud d’uns 233 metres, complementats amb, a cada boca, uns accessos d’uns 100 metres respectivament. Aquests treballs corresponen a les fases 1 i 2 del vial, les 3 i 4 –l’actual túnel de la Tàpia– es van començar a construir durant el segon consolat de Josep Pintat Forné (2008-2011) i es van obrir a la circulació el desembre del 2012, just abans de Nadal. Aquestes fases van tenir un cost de 24,4 i 13,1 milions d’euros respectivament.
Els jubilats esperen l’acabament de les obres, tot i que la majoria no condueixen, però això significarà que ja podran seguir les dels pisos que es començaran a construir just a la sortida de la boca sud.
