Viure o sobreviure?

Marxar per mirar de viure o quedar-se per intentar sobreviure? És un dels plantejaments que molts ucraïnesos es van haver de fer d’ençà que Rússia va iniciar la guerra contra Ucraïna. Mentre que una part de la població va ser convocada per anar a lluitar i no va tenir l’oportunitat d’escollir si volia quedar-se o marxar, l’altra meitat sí. En aquest cas, alguns no van voler deixar la seva llar i encara es troben al país. D’altres, especialment dones, infants i gent gran, van prendre la decisió de sortir d’Ucraïna per mirar de continuar en espera que el conflicte acabi el més ràpid possible per reprendre la seva vida al país, com va ser el cas de Kateryna Ryzhova, una resident de Kíiv, que tot i no tenir cap persona referent aquí al Principat va sortir d’Ucraïna per venir amb el seu fill de 12 anys, Dmytro Ryzhov. “Vaig assabentar-me per la Creu Roja Ucraïnesa que Andorra acollia refugiats i vaig decidir venir aquí amb el meu fill”, indica.

La vida que tenien a Kíiv era molt complicada d’ençà que va esclatar la guerra la Kateryna i el seu fill van estar vivint tres setmanes en búnquers i amb tocs de queda. “La sirena, que ens alertava dels bombardejos, era tan habitual que passàvem pràcticament els dies i les nits amagats sota terra”, recorda. Les estones que podien passar a casa tenien la por al cos, per això “quan sentíem trets, apagàvem de seguida els llums perquè ningú ens veiés”. Paral·lelament, Dmytro afegeix que continuar els estudis des de Kíiv va ser-li impossible. “La sirena sonava a totes hores i tenia molts problemes per connectar-me a internet”, i ressalta que a diferència d’ell, els companys d’escola que van sortir d’Ucraïna sí que van poder continuar els estudis en format virtual. 

Per tot això, Kateryna va decidir buscar la manera de sortir del país amb el seu fill, mentre que el seu marit s’ha hagut de quedar perquè està a la guerra. Un dia, mare i fill, van poder pujar a un camió que els va dur fins a Lviv i, poc després d’arribar a la ciutat, van ser evacuats fins a la frontera de Polònia, on van poder pujar al segon comboi d’ajuda humanitària de la Creu Roja Andorrana. “Espero poder tornar al meu país un cop acabi la guerra i que quan torni a casa tot estigui al seu lloc”, desitja Dmytro, que afegeix que si ara mateix pogués tornar a Ucraïna seria per endur-se a la seva família cap a Andorra. “Se’m va fer molt dur marxar del costat del pare i de l’àvia”, detalla. Tant ell com la seva mare mantenen contacte diari per telèfon amb la família.

Kateryna i el seu fill viuen des de fa un mes amb una família d’acollida. La mare té clar que un cop regularitzin els papers, se centrarà a aprendre nocions de castellà per poder treballar al Principat fins que la guerra acabi i puguin tornar al país.

Xoc d’idiomes
Arribar d’una guerra a un país que es troba a més de 2.000 quilòmetres de distància on es parla un idioma que ni entens ni saps parlar, ha estat la situació amb la qual s’han trobat els refugiats ucraïnesos que han arribat al Principat. En el cas de Kateryna i el seu fill, ella parla el francès, mentre que el Dmytro sap anglès. L’ús d’aquestes dues llengües els permet tenir una comunicació entenedora amb la família d’acollida i, en el cas del fill, poder assistir a l’escola. “El que més em costa és el francès, perquè és un idioma nou molt diferent de l’ucraïnès”, assenyala Dmytro. Tot i això, destaca que li està agradant molt anar a l’escola, sobretot perquè a classe ha fet un amic, el Daniel Damelion, que és un ucraïnès que resideix a Andorra des de fa més de vuit anys. Gràcies a les traduccions del seu company, Dmytro pot seguir les classes en el seu idioma natal i, per tant, pot comprendre millor el que expliquen els docents a l’escola. “Quan tinc dubtes el Daniel sempre m’ajuda per tal que ho entengui”, explica.