Viure sobre rodes

Un accident de trànsit o un tema de Salut poden canviar-te la vida. Com ha estat el cas del Samuel i l’Arnau, dos joves que des de fa pocs mesos s’han hagut d’adaptar a un nou model de vida. I és que, per motius diferents, han passat d’anar “a peu” a moure’s en cadira de rodes, una situació que els fa ser més sensibles amb aquells que fa temps que pateixen mobilitat reduïda. “M’ha sobtat molt la quantitat de gent que prioritza agafar l’ascensor abans que anar per les escales”, apunta el Samuel. En aquest sentit, els dos joves matisen que tot i la quantitat de persones als ascensors, quan han de pujar, normalment sempre els fan lloc, “sobretot la gent jove”, precisa l’Arnau. En llocs mot concorreguts, agafar l’ascensor implica esperar. Un temps d’espera que es reduiria si la gent prioritzés l’ús de les escales clàssiques o mecàniques, indiquen els joves.

Ara bé, la situació és molt diferent quan han d’accedir als lavabos per a persones amb mobilitat reduïda. A molts llocs, només sol haver-n’hi un i, a diferència dels altres, és més gran perquè hi càpiga la cadira. Per això, si mai està ocupat, és perquè una persona del col·lectiu l’està fent servir. O això és el que hauria de ser, perquè en molts casos hi ha persones que no tenen cap minusvalidesa i els fan servir sense miraments. “És al·lucinant que les persones que no tenen mobilitat reduïda facin servir els lavabos per a minusvàlids quan ells tenen l’opció d’escollir-ne més d’un i nosaltres només el que està adaptat”, manifesta el Samuel.

Una altra situació a la qual els dos joves s’enfronten cada dia és amb l’estat de les voreres. Burilles, escopinades, xiclets, excrements i orina de gossos, llambordes aixecades... són alguns dels obstacles que han d’anar esquivant quan volen passejar pel carrer. “Mai hauria pensat que posaria tanta atenció a l’estat i el desnivell de les voreres”, apunta el Samuel. En aquest sentit, l’Arnau assenyala que les zones menys cèntriques són les que es troben en pitjor estat, fet que encara dificulta molt més la seva mobilitat. I és que moure’s en cadira de rodes no és cosa fàcil, sobretot si no és motoritzada, ja que depens de la força dels teus braços i Andorra, país de muntanyes, té moltes rampes pronunciades que, si no tens molta força, difícilment podràs pujar sol. “He de dependre de tothom perquè em portin als llocs”, indica l’Arnau.

Precisament, els joves prioritzen desplaçar-se pel Principat amb el vehicle personal abans que amb el transport públic. El motiu? La comoditat. “És més pràctic que els meus pares em portin amb el cotxe, perquè per a mi és més còmode pujar al vehicle i poder anar assegut adequadament”, explica l’Arnau. En el cas del Samuel, la situació és molt similar. “Si vaig amb el temps just, és molt més còmode que la meva parella o els meus pares em portin amb el cotxe, però si no tinc pressa, el transport públic nacional és una bona opció. Ara bé, s’ha de tenir molta paciència perquè a vegades et recomanen agafar el següent, per poder pujar millor”.