Quan el 2005 Toni Mas –veí de Peramola, on també és regidor, a l’oposició, per Compromís– va comprar Cal Quimet, edifici documentat des del 1778, va iniciar unes obres de reforma que també incloïen la retirada de la teulada d’uralita, susceptible de contenir el perillós amiant. Uns anys més tard, no obstant això, es va adonar que la feina no estava acabada, quan el 2016, explica, el cadastre l’avisa que, en realitat, una part de l’edifici que inicialment no havia considerat propietat seva sí que ho és: s’hauria produït allò que es denomina una immissió. La qüestió va entrar, com era d’esperar, en la via judicial. I mentre l’assumpte no es resolgui l’Ajuntament no li atorga el permís d’obres per retirar la uralita, per prudència jurídica, li van argumentar. 

A Mas no li fa gràcia continuar vivint tan a prop d’un material que pot representar un risc per a la salut i insisteix en la necessitat de retirar el material i substituir-lo per teules, encara que el litigi sobre la propietat, ara mateix a l’Audiència Provincial de Lleida, no estigui encara resolt. 

Més encara, el propietari i també regidor pregunta com es justifica que a ell li fos denegat el permís d’obres mentre que a la finca del costat, sobre la qual pesen els mateixos dubtes de propietat, sí s’estarien fent obres. Per què ara sí se’n poden fer i de quin abast?, pregunta, i al respecte va presentar un escrit d’empara al consistori. 

En la seva argumentació, Mas recorda que aquesta pràctica, la de la immissió en finques o edificis que han quedat en desús a causa del despoblament, és freqüent en poblacions rurals. També s’han donat casos, assegura, al Ges, Cabó, Coll de Nargó o Cava. En aquest cas a Peramola, la història és enrevessada i s’inicia als anys setanta, en un acord entre propietaris i llogaters que no hauria quedat pactat per escrit. Morts els autors del pacte, arriba l’etapa dels hereus, on s’embolica quina part dels edificis adjacents pertany a qui. Segons Mas, hi hauria hagut una immissió en el que eren uns antics magatzems agrícoles i paller en desús, on es va habilitar un petit habitatge, amb cuina i una habitació. Això abans que la finca fos adquirida per Mas. 

El tema va entrar en la via judicial i en una primera instància la sentència va donar la raó a l’altra part perquè l’autor s’hauria basat en testimonis orals, cosa amb la qual Mas es va mostrar en desacord –considera que el jutge s’hauria d’haver basat en els registres públics– i l’afer va continuar fent camí fins a arribar a l’Audiència Provincial de Lleida. 

L’afer té, però, una altra derivada,  adverteix Mas: que en aquest procés de canvis de mans de propietats també un camí tradicionalment públic hauria quedat en mans privades. El regidor demana en aquest cas a l’Ajuntament que emprengui les accions necessàries per recuperar-lo. No obstant això, denuncia, és “obrir la caixa de Pandora” perquè les superfícies que suposen els camins públics sumen ingressos en les ajudes de la PAC.