"Recordo clarament el 7 d'octubre del 2023, aquella sensació d'horror per l'atac de Hamàs als joves que celebraven una festa. Em vaig intentar imaginar de forma empàtica el que havien patit". No hauria de caldre recalcar que sempre s'empatitza amb tota víctima, però l'Àlex Graupera inicia així el relat. Millor precisar, potser, perquè a continuació dirà que ell és palestí de cor, que es mimetitza fins a tal punt que fins i tot l'aparença física –i la cultiva– fa que quan camina pels carrers de Cisjordània ningú el distingeixi d'un nadiu. Cosa que té els seus riscos, quan ensopega amb un control de l'exèrcit israelià. "Però sempre he tingut la inquietud de saber què significa ser palestí. Palestina és un concepte molt difús". Així que hi ha viatjat en nombroses ocasions. La més recent, en el marc de la col·laboració de La Seu Solidària amb cooperatives agrícoles dels territoris sota ocupació israeliana.
Des del primer cop que Graupera posava el peu en aquell complicat terreny han passat tres dècades. S'hi respirava aleshores cert optimisme, amb un probable procés de pau que, com ha quedat palès, se n'aniria en orris. "Per descomptat que condemno la violència, els actes horrorosos de Hamàs", però què s'ha de dir de tota la brutalitat amb què l'Estat hebreu ha desfermat sobre qui "recordem-ho, no són més que civils, no estem parlant d'un exèrcit lluitant amb un altre", insisteix.
En vista de l'horror sumat a l'horror, i és la paraula que més empra en la conversa, no podia quedar-se plegat de braços, argumenta. "I jo tinc la sort de no tenir responsabilitats familiars i una feina, soc professor d'anglès, que em deixa un mes i mig lliure a l'estiu", explica. Així que es va comprar un bitllet d'avió i s'hi va plantar. Naturalment, reconeix, que no tothom es pot implicar en igual mesura, "però crec que qualsevol acció és vàlida", des de manifestar-se des d'un claustre de professors –i no entén perquè en alguns casos hi ha tantes reticències– a assistir a una concentració com la que aquesta tarda es convoca a la Seu d'Urgell.
El 15 de juliol del 2024, quan l'exèrcit hebreu ja estava perpetrant la massacre, Graupera es va comprar un bitllet i es va plantar a territori cisjordà entrant per Betlem. Va contactar amb un centre de cooperació a Hebron i es va oferir a donar classes d'anglès. Després s'implicaria en l'International Solidarity Mouvement, que documenta "la brutalitat" que els colons israelians exerceixen contra les granges palestines. "Tant es poden dedicar a enverinar el bestiar com a eixamplar la zona que ocupen, de tal manera que ofeguen les explotacions palestines". Granges com les de la família Nassar, on ell va estar. L'objectiu d'aquestes accions? Que deixin de conrear la terra i així poder-se-la arrabassar en virtut d'una llei: "s'agafen a tot, fins i tot a lleis d'època otomana", que diu que una finca sense ús durant dos anys no és propietat de ningú. "Així que conrear la terra per a ells és un acte de resistència", puntualitza. La presència internacional, ni que sigui la d'un grapat de voluntaris, dificulta els atacs i abusos dels colons.
No és l'única injustícia de què ha estat testimoni, relata, en un lloc on la injustícia és el dia a dia de tanta gent: "Una professora universitària surt cada dia de casa cap a classe sense saber què li passarà pel camí. Si l'arrestaran, si la provocaran i quan es defensi l'arrestaran". Imagineu-vos, commina, "què és viure sota aquesta amenaça permanent, sota aquesta indefensió: l'exèrcit els pot aplicar l'arrest administratiu sense cap justificació i es pot allargar indefinidament. Això és el dia a dia". Això i la mirada constantment fixada en les pantalles on Al-Jazeera retransmet permanentment el genocidi que pateixen els seus a tan poca distància i que penja sobre ells com una espasa de Dàmocles. "Però van i venen, fan, sobreviuen, perquè no poden fer una altra cosa".
Dos projectes
A banda de testimoniar, com ajudar un cop allà? Graupera va optar per petites accions molt concretes finançades amb campanyes de donació que ell mateix engega (al seu entorn) i gestiona. En pocs dies va reunir uns 2.500 euros que va distribuir entre dues iniciatives: va comprar una màquina de cosir per a un grup de dones desplaçades que busquen guanyar-se la vida cosint i, d'altra banda, dona suport a la iniciativa d'uns productors agrícoles per comercialitzar el za'atar, un condiment elaborat amb les herbes que produeixen i que és molt popular a la seva cuina. Espera que aquí també el trobem gustós.
