Xavier Munt, infermer al servei d’urgències de la Fundació Sant Hospital, forma part de la legió de sanitaris que s’han infectat de Covid-19. Superada la pitjor part, s’enfronta ara a la recuperació, que preveu lenta i llarga. Sobretot la part anímica, adverteix, sense amagar descontent per la manca de mesures més estrictes.

Superada la malaltia?
Després de 18 dies, el passat dia 17 em van dir que tenia anticossos. Puc fer vida normal i no soc contagiós. Però estic fet un nyap. No tiro. Emocionalment estic tocat.

Com s’ha trobat?
Encara he tingut sort de no patir problemes respiratoris, tot i ser pacient de risc: soc obès, fumo i necessito una mascareta per dormir, sempre. I tot i així estava a primera línia.

Emocionalment, diu...
Cardat. I físicament també: vaig tenir un dolor d’ossos que no em podia ni aixecar del llit i ara he d’anar sempre en cotxe perquè no tinc forces, i m’han avisat que durarà. Ara em quedo sense aire quan parlo molt, però durant la malaltia, no. Tampoc no em vaig quedar sense olfacte o gust, per sort. Qui ho ha patit, és neurològic, i d’aquí a deu anys ja veurem què passa.

El seguiment?
   Una infermera, una companya, em feia el seguiment cada dia, per telèfon. Jo m’anava controlant la saturació, la febre.     El CAP està saturat. La sanitat pública està saturada, no estava preparada, no ho estarà i quan arribi la soca britànica farem aigües. Farem aigües. Quan entri en una ciutat, caurem tots.

Li havien injectat la primera dosi de la vacuna.
Penso que encara sort, que potser és el que ha fet que els símptomes fossin lleus. Em van vacunar divendres 9, i el dia 11 vaig tenir calfreds. El 12, com tenia festa, em vaig fer la PCR, a veure si podia anar a la perruqueria, comprar i fer encàrrecs... i patapam!, positiva!

I ara la segona dosi?
Ara no està clar. De moment no me la posen perquè tinc anticossos. Sembla que és el procediment. Però de moment no sembla que sigui definitiu. Ja es veurà. Em preocupa.

Quan li van comunicar el positiu es va enfadar. Vam veure com esclatava a les xarxes.
 Enfadat, no, però vaig explotar, sí. Ja m’havien fet PCRs de control de cribratge, però de totes aquesta no me l’esperava. En les altres podia haver coincidit amb un company malalt. Però ara... És que no em vaig reunir amb la família per Nadal, vaig treballar els festius, tampoc no he trepitjat ni un bar ni un restaurant... Això sí, he atès gent que venia d’esquiar, gent que s’ha saltat a la torera totes les normes sanitàries i m’arriben a mi, a urgències. La meva vida era de casa al cotxe, a l’hospital i al súper. Quan veus el que fa la gent i el que diuen els polítics, t’agafa una ràbia!

Comprensible.
   Penses: “ara pringaré jo?, per fer la meva feina?” Amb 45 anys i dos fills fantàstics que tinc. Mira! Em venen ganes de dir que per això hauria anat a la rave de Llinars.

No ho diu de debò.
   És clar. Amb tota la cura del món i m’he menjat una Covid que em deixarà unes seqüeles emocionals i físiques que ja veurem. Perquè aquella gent, com va arribar a la rave? Eren tots bombolla? Tots nucli familiar? No hi va haver cap control de res. Per salvar el Nadal tenim 800 persones a l’UCI a Catalunya. I quan arribi la soca britànica, prepareu-vos a Andorra. Aquí anirem fent però...

Emprenyat amb la població i amb qui dicta les mesures?
   No, amb la població no. Però als polítics que tinc a prop ja els he dit: “no teniu vergonya, perquè esteu apel·lant a la consciència ciutadana”. Què vol dir? Que estan traspassant el marró a la gent. Si no ens contagiem, són els polítics que ho han fet bé; si hi ha molts malalts és que la gent ho ha fet malament.

Vaja.
   A veure: a la carretera de la Seu a Andorra a quant s’ha de circular? Si jo et dic, com a polític, que has d’anar a 90 però no hi haurà radars, ni agents, ni multes. A quant anirem? Això és el que van fer per Nadal i la gent anava a 160 per autopista. Els polítics han fet deixadesa de funcions, de la seva feina. I en temps de pandèmia, si només un deu per cent de la població incompleix les normes, ja l’has espifiat: hi haurà rebrot.  

Ha passat.
   I hauríem de deixar de mirar els contagiats només com a números. Ens ho hauríem de fer mirar. Tots. Sanitaris, polítics i periodistes. Com vols apel·lar a la responsabilitat ciutadana?

El Pirineu demana relaxació del confinament municipal.
   Home! Això és el campi qui pugui. I riure’s de nosaltres, els que estem cada dia exposats al virus. Cada dia! És la meva feina i si em contagio, com és el cas, mala sort. Però que aquesta colla digui que podem anar a mítings! Home... ni s’haurien d’haver fet eleccions. Una bestiesa mobilitzar milions de persones en un sol dia.

Sembla que altres consideracions han prevalgut.
   He passat una Covid diguem-ne que lleu, però porto amb la tonteria 28 dies. I els que han estat a l’UCI? I les seqüeles? Això significa mesos. Cap Estat, cap salut pública s’ho pot permetre. Els polítics haurien de reaccionar per supervivència del sistema. Qui suporta aquesta càrrega econòmica, social i psicològica?

Parlem dels recursos amb què treballa a l’hospital.
   A la Seu estem igual que al febrer en material i personal, amb la diferència que les hores de més les paguen com a ordinàries, per decret, no extraordinàries.

Va, no es queixi, que els vam aplaudir.
   Sí, sí, ja en aquell moment pensava: deixa que passin quinze dies. Així va ser. Van començar a venir a urgències insultant i tractant-nos de dròpols. Jo tinc l’esquena molt ampla, però he vist companyes plorar.