No, no ens hem begut l’enteniment. I tampoc no tenim notícia que els responsables de la franquícia cinematogràfica s’hagin volgut llençar a una sisena entrega de Pirates del Carib amb una trama que podríem qualificar, sent una mica generosos, d’estrambòtica pel cap baix. He de confessar que el títol que encapçala aquest article setmanal està una mica agafat pels pèls, però realment hi hagué un episodi de pirates caribenys relacionat, d’una manera més aviat remota, amb el fundador de la Cooperativa Cadí.
Apòstol del Destí Manifest
L’any 1855 un aventurer nord-americà, anomenat William Walker, va desembarcar a Nicaragua al capdavant d’un exèrcit de mercenaris o pirates, que les cròniques de l’època anomenaven filibusters. Fill d’un immigrant britànic i d’una propietària de Nashville, a l’estat de Tennessee, William Walker, que no tenia res a veure amb el personatge que interpretaria Chuck Norris en el seu paper a Walker Texas Ranger, era un esclavista convençut, metge, advocat i periodista que, enlluernat per la doctrina del Destí Manifest dels EUA, és a dir, del seu dret autoproclamat a expandir la seva hegemonia política per tot el continent americà, expulsant qualsevol ingerència europea, va encapçalar diverses expedicions de caràcter mercenari, no autoritzades, d’entrada, pel govern del seu país, però sí acceptades com a fets consumats, per tal de crear noves colònies esclavistes i, posats a fer, aconseguir una fortuna personal.
El desembarcament de 1855 es va produir amb l’acord de l’anomenat Partit Democràtic de Nicaragua, enfrontat en una cruenta guerra civil amb el govern d’aquest país centreamericà. Amb l’ajuda del seu exèrcit de filibusters, William Walker va prendre el poder a Nicaragua i va esdevenir el president del país, immediatament reconegut pel govern dels Estats Units. A continuació, va legalitzar l’esclavitud i va amenaçar d’expandir-se cap a les repúbliques veïnes, que havien configurat una única república federal fins feia tan sols quinze anys. Davant d’aquestes amenaces, la veïna república de Costa Rica va liderar una coalició amb altres estats de l’Amèrica Central per fer front a les pretensions de William Walker, i el seu petit exèrcit s’hi va enfrontar en la primera batalla de Rivas, el mateix any de 1855, en la qual el filibuster nord-americà fou derrotat, tot i que aquest no fou el final de la guerra, que continuaria fins a la rendició definitiva de Walker l’any 1857.
En aquesta primera batalla de Rivas, integrat dins de l’exèrcit de Costa Rica, hi lluità un coronel català, que havia arribat de la veïna illa de Cuba, aleshores colònia espanyola. Aquest coronel s’anomenava Manuel Giberga i era fill d’una família de Barcelona que havia tingut un cert protagonisme durant les revoltes liberals de les dècades anteriors a la Ciutat Comtal. A la batalla de Rivas, Manuel Giberga tingué un paper molt destacat per a la victòria de l’exèrcit de Costa Rica. Tant, que li fou concedida, a títol de trofeu, l’espasa del mateix William Walker, capturada durant els combats.
El gendre del coronel
Un cop acabada la guerra, Manuel Giberga es quedà a Costa Rica amb la intenció d’establir-s’hi, i es casà amb Josefa Elizondo, una vídua terratinent de la província de Guanacaste, famosa per la seva bellesa, amb qui tingué una filla l’any 1858, que fou batejada amb el nom de Margarida, com la seva àvia paterna. Malauradament, la mare de Margarida Giberga Elizondo morí poc temps després, quan la filla encara no havia arribat a l’any. I per si això encara fos poca cosa, el vidu Giberga va fracassar en alguns negocis que havia iniciat al país, s’enfrontà amb una part de la seva família política per l’herència de la seva esposa i patí les conseqüències d’un cop d’estat que expulsà del poder el president Juan Rafael Mora, amic personal seu, que es va haver d’exiliar. Amb aquest panorama, el pare i la filla se’n tornaren a Barcelona per refer la seva vida.
La petita Margarida fou criada per una tieta seva, en una família relativament acomodada que li permetria fer els estudis de mestra de primer ensenyament. La nena es va fer gran a Barcelona i, després de la mort del seu pare, es casà amb un prometedor acadèmic de la ciutat, advocat d’ofici, amb qui acabaria tenint tres fills. Era aquest acadèmic Josep Zulueta i Gomis (1858-1925) i, tot i que aleshores ningú no s’ho podia imaginar, esdevindria l’ideòleg i promotor d’un nou model d’indústria que canviaria radicalment el Pirineu català. El mes passat va fer cent anys que Zulueta va traspassar. Aviat en farem una commemoració i descobrirem nous aspectes de la seva biografia.
