Mor Samaranch, un dirigent olímpic amb una forta vinculació amb Andorra

Joan Antoni Samaranch va morir ahir a l’edat de 89 anys. La seva figura ha estat un dels referents de l’esport en les darreres dècades i és un dels màxims responsables que l’esport sigui una eina d’integració i una referència per a la difusió a tot el món.

En el seu llegat també queda l’ajuda que va donar per al desenvolupament de l’esport andorrà.
El president d’honor vitalici del Comitè Olímpic Internacional (COI) va morir a Barcelona d’una parada cardiorespiratòria, després d’ingressar el dia anterior a la clínica Quirón de la capital catalana en estat molt crític. Samaranch, una de les columnes vertebrals del que és avui en dia el moviment olímpic, també va treballar activament perquè els països petits fossin partícips del desenvolupament global de l’esport. Va fer tasques d’assessor per crear el Comitè Olímpic Andorrà (COA) el 1971, i en va gestionar la constitució i també la seva entrada al COI el 1975. “Va participar molt de prop en la creació del COA i va treballar perquè forméssim part del comitè internacional, que sempre ens ha donat el seu suport. I en això hi tenen molt a veure tant ell com el seu fill”, va comentar Jaume Martí, president del COA.
La tasca realitzada al capdavant del màxim organisme olímpic en les més de dues dècades que el va dirigir és el que Martí més destaca. “Va treure el COI d’un mal pas i va convertir els Jocs Olímpics en el que són avui, l’esdeveniment esportiu més important del món”, cosa que suposa que tenia “una visió molt avantguardista de l’esport. Es parla de globalització en molts aspectes, i aquest és un d’ells”. Martí ressalta que Samaranch va començar, a principis dels anys 80 del segle passat, una sèrie de canvis que van significar un impuls a l’olimpisme i a l’esport en general. “Va obrir portes al professionalisme, cosa que ha fet augmentar el nivell, i va saber separar l’esport de la política, fet que ha comportat que des de Seül el 1988 no s’hagi produït boicots polítics”, i va incidir també “en el fair-play i en la lluita contra el dopatge”.
El darrer vincle entre Samaranch i Andorra ha estat recent, ja que el gener passat va acceptar l’oferiment de ser el president d’honor del Campionat europeu esportiu de policies i bombers, que se celebrarà aquest estiu. Un dels components del comitè organitzador, Joan Berenguer, va lamentar la seva mort i que no pugui participar en la cerimònia d’inauguració, ja que “era una persona que ha fet molt per l’esport i ens hauria fet molta il·lusió”. I és que s’havia compromès a ser a la cita si l’agenda l’hi permetia. La notícia encara és recent, i el comitè organitzador estudiarà en els dies vinents quin és l’homenatge pòstum que se li farà, perquè “sempre serà el nostre president honorífic”.

Una vida dedicada a l’esport

Nascut el 17 de juliol de 1920 a Barcelona, Joan Antoni Samaranch va ser jugador d’hoquei patins i periodista esportiu. El seu camí en la premsa escrita es va truncar per la queixa que va fer el 1943 després d’un partit de Lliga entre el Reial Madrid i l’FC Barcelona. Els jugadors blaugranes van ser amenaçats per la guàrdia civil que no sortirien vius de l’estadi si guanyaven i la conseqüència va ser una derrota per 11 a 1.
Fora dels càrrecs polítics que va ocupar, i que de vegades han causat controvèrsia, va ser president de la Federació Espanyola de Patinatge (1954-1956), vicepresident del comitè dels Jocs del Mediterrani el 1955, conseller d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona (1955-1962) i delegat nacional d’educació física i esports (1966-1970). La seva singladura olímpica va començar el 1956 quan va ser nomenat membre del Comitè Olímpic Espanyol (COE) el 1956 i es va convertir en cap de missió en els Jocs de Cortina d’Ampezzo, Roma i Tòquio. Va ser president del COE de 1967 a 1970.
Va entrar com a membre al COI el 1966 i va ser cap de protocol en els períodes 1968-1975 i 1979-1980, membre de l’executiva (1970-1978 i 1979-1980) i vicepresident del 1974 al 1978. El 16 de juliol de 1980 va ser nomenat president, en substitució de Lord Killanin. Va aconseguir materialitzar el sanejament econòmic de l’organisme, que fregava la bancarrota, i convertir els Jocs Olímpics en l’esdeveniment esportiu més destacat. En el seu mandat va enfortir la unitat del moviment olímpic, va endurir la lluita contra el dopatge i la discriminació racial, va obrir els Jocs als millors atletes, incloent-hi els professionals, i va fer augmentar el paper de la dona, tant en la competició com en l’administració. El 2001, Jacques Rogge el va rellevar com a president.