Ja els vaig explicar la tarda epifànica que, en la meva oceànica ignorància, em vaig topar a cal Frédéric amb l’univers Oulipo, gràcies a dues novel·les de Perec que em va recomanar amablement: La Disparition, en què havia desterrat completament la lletra e –no hi ha cap e, és que ni una, excepte les del títol– i Les Revenentes, on Perec va procedir a la inversa: l’única vocal que s’hi permet és la e. Era portentós.Doncs ahir era vespre de revelacions similars, i qui m’havia de dir que seria a Meritxell. Al concert de Paolo Oreni. Era la segona i última cita amb l’orgue modular Wanderer, que s’hi va instal·lar a principis de setembre per celebrar el 50è aniversari del Santuari. De seguida hi tornem, però abans els acabo d’explicar això d’Oulipo.

Resulta que per a la primera part del concert Oreni va triar el Preludi i fuga sobre B.A.C.H. de Liszt. I què, oi? Doncs que es tracta d’una peça construïda sobre un motiu principal que utilitza exclusivament Si bemoll, La, Do i Si natural, que en la nomenclatura musical alemanya es corresponen amb les lletres B, A, C i H. Després les canvia de velocitat, les inverteix, les transporta a altres tonalitats i les combina amb altres notes, pero en el fons –tot a partir de les notes B, A, C i H– és pur Oulipo. Només que un segle abans que Perec i companyia, perquè Liszt va escriure (i estrenar) el Preludi per a la inauguració de l’orgue de la catedral de Merseburg, el 1850. Per ser rigorosos, cal advertir que fa un parell d’anys l’organista alemany Eckhard Manz ja va estrenar precisament una obra d’Ignacio Ribas, el director artístic del festival –i compositor cada vegada més prolífic–, un Divertiment glossat sobre B.A.C.H. inspirat en els mateixos principis. Però era el 2024; Liszt va escriure el seu Preludi el 1850!

Potser perquè el va concebre per a la inauguració de l’orgue de Merseburg sonava a Meritxell com si hi hagués estat escrita expressament. Una peça monumental, amplificada per la reverberació de la nau del Santuari, i que en els moments culminants feia vibrar fins i tot els bancs. I brevíssima. Tant que no tens temps ni de distreure’t. De sobte, s’ha acabat. Ideal per comprovar les prestacions sonores del Santuari. Si hi havia algun dubte que Meritxell és apta per a un instrument de tubs –un de veritat, no l’harmònium que s’hi va instal·lar el 2023: l’orguener Albert Blancafort en va dir “electrodomèstic”– ahir hauria d’haver quedat totalment dissipat. I ho van comprovar in situ tant la ministra Bonell com el cònsol Alcobé. Meritxell mereix un gran orgue.

Bona part de la culpa és de Ribas, habilíssim per aprofitar l’oportunitat: resulta que l’orgue modular és propietat del mateix Oreni, i que un i l’altre van participar a Peralada en un homenatge a l’organista Montserrat Torrent. El teníem aquí al costat, Ribas se’l va demanar, i l’italià el va cedir gratis et amore, com li agradava dir a Antoni Morell, pel 50è aniversari de Meritxell. Una dotzena de mòduls que incorporen el miler de tubs, més la consola, amb els tres teclats i el pedaler. És un instrument essencialment mòbil, d’aquí el nom que li va posar: Wanderer (vagabund). I aquí l’hem tingut tot el mes. Ara marxa, però el repte és que no triguem mig segle més a escoltar un orgue de tubs al Santuari.

Hem parlat del Preludi, un xoc sonor que es clava al cervell i et deixa enganxat a la cadira –al banc, en realitat–. Però això va ser a la primera part. A la segona, Oreni es va disfressar de músic de fira i va improvisar una banda sonora per a Sherlock Jr., pel·lícula frontissa en la filmografia de Buster Keaton: dos anys després va dirigir i protagonitzar El maquinista de la General, la seva obra mestra. L’italià seguia la projecció a l’iPad que havia col·locat sobre el teclat. Sense robar-li protagonisme a la pel·lícula, sense exhibicionismes ni experiments atonals. Amb naturalitat i humilitat, que és l’única manera com pots compartir escenari amb un cineasta de la talla de Buster Keaton. Un dia ens explicarà Ribas la dèria dels organistes per la improvisació –excepte Manz, precisament–: “Tinc 56 anys i cada vegada tinc més clar que no hi ha res millor que una partitura”, deia fa dos anys. Però això serà un altre dia. Ahir el que tocava era flipar amb el Wanderer i dir sí, que bé que sona Meritxell. No ens ho han explicat. Ho hem sentit. I vostès també.