Josep Brugal va projectar la reforma de Sant Esteve, amb la portalada monumental a la plaça Benlloch. Es va inaugurar el desembre del 1962.
Més informació sobre el lífting de l'arxiprestal, en aquesta ressenya de la Peça del mes publicada fa dos cursos per l'Arxiu comunal de la capital:
L’arxiu de la capital exhuma el projecte de l’arquitecte català Josep Brugal per a l’arxiprestal, inaugurat el 1962.
L’arxiu comunal de la capital ens ha anat acostumant els últims temps a les rares joietes que exhuma puntualment a la Peça del Mes. L’última, els set plànols que l’arquitecte català Josep Brugal i Fortuny va traçar per a la reforma i ampliació de l’arxiprestal de Sant Esteve. Una intervenció que li va encarregar a finals dels anys 50 l’arxipreste de les Valls, mossèn Lluís Pujol, i que es va allargar fins a la inauguració oficial del temple tal com el coneixem avui, el 30 de desembre del 1962.
Com és sabut, la reforma va canviar radicalment l’aspecte de Sant Esteve: a banda d’obrir la portalada monumental que avui en constitueix l’entrada principal per la plaça Benlloch, Brugal va modificar l’orientació de l’església: la capçalera original del segle XII mirava cap a l’est, pel costat de la rambla Molines, com va ser fins al segle XVI tradició a l’arquitectura religiosa cristiana. El nou temple mira en canvi cap al sud, cap a la plaça del Poble, i Brugal li va dissenyar una capçalera trilobulada, amb tres grans absis en forma de creuer. El plànol de la façana principal està datat el Nadal del MCMLIX, i el de l’escala, el juliol del 1961, i les obres, a càrrec dels germans Cervós van començar el 9 de maig del 1960. Un mes després, el 18 de juny, el bisbe Iglesias Navarri hi va posar la primera pedra, i la consagració de l’altar major i benedicció es van fer coincidir lògicament amb la inauguració, dos anys després.
La de Brugal va ser la intervenció més aparatosa, però no la primera en temps moderns. Vint anys abans, i també a través de la mediació de mossèn Lluís Pujol, Puig i Cadafalch hi va posar cullerada i per partida doble: d’una banda, aixecant un pis del campanar –existeix una estupenda fotografia d’una colla d’obrers enfilats a la teulada de la torre–, i de l’altra, la reforma de la que fins al 1962 va ser l’entrada principal del temple, que avui dona al racó del Mestre Fontbernat. Diu Antoni Pol que la restauració i reforma del campanar devia tenir lloc cap al 1940, quan l’arquitecte català va fer una molt fructífera estada al nostre racó de món mentre s’acabava de decidir si tornava o no a Espanya. Enric Dilmé, de la seva banda, retarda la doble intervenció de Puig i Cadafalch en algun moment entre el 1945 i el 1952, considera que totes dues van tenir lloc al mateix temps i especula que l’encàrrec que va rebre incloïa probablement també una ampliació del temple que no es va arribar a executar.
Així s’explica, diu, que s’aixequés un pis el campanar, i així ho semblen indicar les notes que s’han conservat d’aquestes obres, que preveuen duplicar la superfície del temple, que aleshores fregava els cent metres quadrats, perquè hi cabessin dos centenars de feligresos. Encara més: segons Dilmé, no ha quedat al fons personal de Cadafalch “cap referència a les obres del campanar que la bibliografia li adjudica, i només hi trobem un alçat per a la inacabada façana principal que dona a la placeta del Mestre Fontbernat”. Pòrtic, per cert, que havia de coronar un conjunt escultòric del patró de Josep Viladomat. Tampoc es va arribar a executar mai, i el va substituir l’escena de l’apedregament de Sant Esteve pintat per Joan Bausili.