Venen de tancar la primera part de la gira europea, la setmana que ve marxen al Japó i la Xina, i a l’agost, marató als EUA. Tancaran l’any amb una vuitantena de bolos. Però demà els tenim a l’Auditori.

Feia deu anys que no tocàveu a casa. Per què ha costat tant?
És complicat portar a Andorra el xou que fem a fora. Ho dic des d’un punt de vista estrictament logístic, perquè sempre ens han tractat estupendament i tothom ens ha donat totes les facilitats per tocar aquí. Però és evident que no podem plantejar-nos tocar al Prat del Roure ni al Centre de Congressos simplement perquè no ompliríem ni de lluny. Calia buscar el moment i el lloc de portar el nostre espectacle, i per fi s’han donat les condicions. Vist el resultat, l’espera ha valgut la pena. 

Toquen amb l’ONCA i a l’Auditori. Quant de Persefone es perd pel camí?, perquè no serà ben bé el que fan quan giren pel món.
Sens dubte, però he de dir que l’orquestra no serà un mer acompanyament. No ho podia ser, tenint en compte el nivell dels músics de l’ONCA i d’Albert Gumí com a compositor. El cert és que els nostres temes acostumen a tenir fragments orquestrals, així que ens regalarem el luxe d’escoltar-les interpretades per músics de primeríssima fila. Al mateix temps li hem donat certa llibertat perquè en moments que no hi havia arranjaments orquestrals l’ONCA hi tingués veu, reimaginant seccions perquè hi tingui un protagonisme, que no es limiti a acom-panyar-nos.

Platea amb butaca, tots asseguts. Raret per a un concert de Persefone, sembla.
Tal com visualitzem aquest concert i per les característiques del públic que vindrà, el marc és incomparable. Molts dels espectadors hi assistiran més per simpatia o per curiositat que no perquè realment els agradi el metal progressiu. Després de tants anys de girar a fora i de portar el nom d’Andorra per tot arreu, i de rebre molt de carinyo per part de la gent del país, això serà sobretot una celebració, amb l’orquestra nacional i a l’Auditori Nacional.

De Persefone molts n’han sentit a parlar més del que els han escoltat, diria.
Cert. Tot i que qui no ens ha escoltat és perquè no vol, avui tots sabem que tota la música està a un clic de distància. La singularitat de Persefone és que amb un estil tan concret, tan nínxol com és el nostre hem generat, o com a mínim així ens ho sembla, cert carinyo per part d’un públic que no és ben bé el nostre, musicalment parlant. Entenc que molts dels que vindran demà a l’Auditori no escolten Persefone a casa, però vindran, i això és molt maco. En fi, que el de demà és molt més que un concert.

No és el mateix tocar a Ordino que a Las Vegas.
La categoria d’una banda no depèn de la quantitat d’espectadors que venen a escoltar-te i a veure’t, encara que als temps que corren ho sembli.

Què és el més difícil de tocar amb orquestra i amb director? Qui s’adapta a qui?
Hem treballat els arranjaments, i en això la complicitat ha sigut entre el Miguel [Espinosa] i l’Albert [Gumí]. Pot semblar que musicalment estem als antípodes, però quan treballes amb gent d’aquest nivell tot és molt més fàcil. És un plaer i un luxe.

Si algun purista del metal considera que és sacrilegi, barrejar-se amb músics clàssics...
Quasi totes les bandes que admirem han acabat fent aquest pas, des de Led Zeppelin a Metallica. Quan ens van plantejar l’oportunitat era com fer el check, estava dintre del wish list de les coses que ens agradaria provar. Era un somni, una oportunitat única que no podíem deixar passar. 

Diu que graven el concert. On el podrem veure?
Com han anat les coses, i amb l’estupenda resposta que hem rebut, perquè totes les entrades estan venudes fa dies, hem preparat un xou al màxim nivell, l’enregistrarem amb la nostra discogràfica i la distribuirem i promocionarem a nivell mundial, que els nostres seguidors puguin veure que aquestes coses també passen al nostre país.

Repertori?
Una mica de tot, no farem especial incidència en l’últim Lingua ignota. Volem repassar la nostra trajectòria amb el públic d’aquí.

Com ha afectat el canvi de vocalista, després de vint anys amb Marc Martins?
El canvi l’hem notat més a nivell personal i emocional que no a nivell professional. Portàvem molts anys amb en Marc i el comiat ha sigut dolorós des del punt de vista personal, ja dic. El nou cantant, Daniel Rodríguez Flys, més jove, amb molta energia i molt preparat, està fent un treball extraordinari. A l’escenari, en fi, ara sense el Marc trobem més a faltar la persona que no el músic.

Si ni vostès, que tancaran l’any amb una vuitantena de bolos, no poden viure de la música, qui pot?
És una pregunta amb moltes capes. Què vol dir, professionalitzar-se? Les nostres ambicions artístiques no s’acaben a viure d’això, sinó que volem portar-la més enllà. Per això tot el que generem ho reinvertim en la banda per seguir creixent. I per això hem de tenir altres feines que ens donin per viure. Però es tracta sobretot d’una qüestió d’ambició artística. Altres en la nostra situació ja en farien prou, viurien amb el que els dona la banda i no es plantejarien anar més enllà. És lícit i comprensible, però nosaltres  no som així.

Fa vint anys s’hauria imaginat que estaria aquí?
Sí.