Les treballadores d’aquest país nostre cobren de mitjana 527 euros menys que els seus col·legues masculins, diu el departament d’Estadística. És la cèlebre bretxa salarial. Si aquesta dada fos real, si una assalariada rebés 527 euros menys per fer exactament la mateixa feina que un home (o al revés), constituiria no només una insuportable ofensa a la dignitat de tots, homes i dones, sinó un delicte que caldria denunciar a la Batllia, i que comprometria els que, coneixent-lo, no el denunciessin com és la seva obligació. Potser cal recordar que la discriminació per raó de sexe està expressament prohibida pels articles 4 i 44 de la Llei de relacions laborals i tipificada com a infracció molt greu, castigada amb multa de fins a 24.000 euros. El problema és que l’anomenada bretxa salarial treballa amb dades en brut, es limita a agregar el que cobren tots els treballadors i el que cobren totes les treballadores, i a comparar-ne el resultat. Sense discriminar el tipus de contracte, el sector, la categoria, l’horari laboral, l’antiguitat ni l’experiència. Una metodologia poc fiable perquè no compara situacions iguals i que alimenta un discurs essencialment fal·laç –“les dones cobren 527 euros menys que els homes”– que no ajuda a combatre les discriminacions realment existents. L’Institut de les Dones anunciava mesos enrere una metodologia que tindria en compte totes aquestes variables. No sembla que s’hagi avançat ni un mil·límetre en aquest sentit. La igualtat entre homes i dones és innegociable. En l’àmbit laboral i en qualsevol altre àmbit. I s’hi ha de lluitar amb dades veraces, no amb clixés.