Ho advertia ahir el síndic en la presentació de l’última entrega dels Papers de Recerca Històrica: la sobirania que avui ens sembla evident no està en absolut garantida per a les futures generacions. I la millor prova és la multitud d’ocasions en què ha estat en risc, fins al punt que el copríncep Mitterrand va tenir la feliç ocurrència de referir-se a Andorra com un “miracle de la història”. No estava escrit enlloc que el nostre país hagués d’entrar al segle XXI convertida en el país número 184 de l’ONU i amb un acord d’associació amb la UE pendent de ratificació. Més aviat el contrari. Si aquest miracle ha sigut possible és per una rara confluència d’atzar i fortuna, sí, però també per certa dosi d’astúcia per part dels homes que van haver de fer front a situacions on la continuïtat històrica d’Andorra penjava d’un fil. Els Papers en repassen un grapat i deixen poc espai al dubte: som efectivament un miracle. Però la sobirania, com recorda també el síndic, no és un objectiu en ella mateixa, i només adquireix un sentit ple si serveix per “garantir un esdevenir millor per als nostres ciutadans”. Una formidable màxima que hauria de guiar la presa de decisions públiques a tots els nivells, des del gran debat que planteja la nova relació amb Europa fins a les polítiques d’habitatge, sanitat, educació i pensions, per dir quatre dels pilars de l’Estat del benestar. De res serveixen unes xifres macroeconòmiques arreglades si no es tradueixen en un major benestar per al ciutadà. Per a tots els ciutadans. I aquest és el criteri últim que ha d’inspirar l’acció política dels nostres governants.