Aquest últim cap de setmana he estat a Catalunya i un dels temes de conversa amb els meus amics ha estat la nova llei andorrana del català, que al país veí ha causat certa sensació per les novetats que presenta, inassolibles per definició en les legislacions autonòmiques de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i impensables en la de l’Estat històricament lingüicida. Els vaig donar ben sincerament la meva opinió: els vaig dir que era una llei valenta que pot ser una bona eina per aturar la progressiva degradació a casa nostra de l’ús social del català, però que la seva incidència seria ben escassa si no es complien dues premisses: que les autoritats andorranes fessin complir la llei i, sobretot, que els andorrans no renunciessin a emprar la seva llengua pròpia tan fàcilment com fins ara. Una renúncia que la meva àvia anomenava “la marca de l’esclau” i que els andorrans de les darreres generacions, malgrat no ser esclaus de ningú, han après del mal exemple que en aquesta qüestió solen donar els catalans.
L’arribada de la Llei de la llengua pròpia i oficial que ve a substituir la que va entrar en vigor ara fa vint-i-cinc anys és un avenç per les novetats que presenta, especialment per l’obligació dels residents estrangers de conèixer els rudiments de la llengua en la primera renovació del permís de treball, però també, en les persones que tracten amb el públic, de fer que la primera salutació (el “Bon dia”) sigui en català i que aquests treballadors coneguin el vocabulari bàsic de l’ofici en català.
El 1999, quan ja feia un temps que s’havia constatat un alarmant descens de l’ús social del català, el ministre Pere Canturri, en un gest valent i no benvist per tothom, però sí per les entitats de la societat civil que havien reclamat aquell gest, va treure del calaix la Llei del català que al seu moment havia preparat el Govern d’Òscar Ribas, però que havia decaigut i feia anys que dormia el son dels justos. Llavors molts vam saludar la nova llei pensant que el seu compliment podria aturar la davallada. El que no es preveia en aquell moment era que el compliment de la llei seria tan lax i l’exigència del seu compliment tan magra que la norma acabaria sent la més inútil gerra de flors de la legislació andorrana. I és que en vint-i-cinc anys, per decisió política, no s’ha aplicat ni una sola de les sancions previstes en el seu règim sancionador. I, és clar, molts empresaris i no pocs treballadors s’han convençut que “això del català” és Xauxa.
La ministra de Cultura ha assegurat que aquest desistiment de responsabilitats per part del Govern no continuarà i que els serveis d’inspecció de les empreses actuaran amb la llei del català com amb qualsevol altra norma. És aquesta una condició indispensable perquè la nova llei no sigui un altre zero a l’esquerra fet per a la galeria. Amb el benentès que, per damunt de tot, la salut del català en la societat andorrana depèn de l’actitud quotidiana dels andorrans.