Certament, costa molt mantenir en el temps la reivindicació social de canvis en polítiques públiques. Costa mantenir el pols, la força, l’empenta dels primers temps... I si a sobre plou i fa un fred que pela... Ho comentàvem ahir amb una companya de professió i fèiem ràpidament i casolanament, és clar, la nostra anàlisi, que és ni més ni menys que això. I és que potser ja ens estan bé les mesures anunciades i reiterades pel Govern fins a l’avorriment i que us podríem repetir de memòria. També les darreres, les que amb tanta oposició ataquen propietaris i immobiliaris perquè tot el que tingui regust d’intervenció del mercat és anatema. Potser amb el respir fins al 2027 de les pròrrogues dels contractes de lloguer ja en tenim prou. I abono la tesi expressada pel senyor Pla, que d’aquí a menys de tres anys hi haurà una debacle per l’escalada de preus, que serà inassumible per als qui encara avui podem anar tirant si la cosa no se surt de mare. Potser també la simpatia pels qui inicialment van alçar la veu contra els lloguers inassumibles que expulsaven ciutadans del país ha donat pas a un “tornen i són els de sempre” els que lideren les protestes i retornen antipaties diverses pels qui estan ara al capdavant...
Són totes aquestes hipòtesis d’estar per casa que fan flaire de cansament i conformisme. Potser ens equivoquem i penseu, estimats lectors, que no en tenim ni idea. Caldrà veure com evoluciona la situació. I cal tenir present que ens trobem a les acaballes del curs escolar. D’aquí a no res arriba l’estiu, temps d’onades de calor i aixafament generalitzat. I em ve al cap la cançó que associo als Manhattan Transfer: “Primavera la espera, verano la mano; otoño un retoño, invierno un infierno”.