Al final, ha succeït. Després de l’última vegada, fa ja deu anys, hem pogut presenciar un concert de Persefone a casa. A l’Auditori d’Ordino, i acompanyats ni més ni menys que per l’ONCA. Un luxe no, el següent. Una representació musical al més alt nivell professional amb un desplegament tècnic, tant de so com a escala visual, senzillament meravellós. Una nit màgica.
Però més enllà dels elogis obvis i merescuts, m’agradaria centrar-me en una idea que em va venir al cap immediatament després de sortir del concert, i és aquesta: l’estil metal que toca Persefone i la música clàssica estan més a prop entre elles del que a priori podria suposar-se. Per què? Per una senzilla pregunta que li podria haver formulat a qualsevol de les persones que estaven dissabte a sobre l’escenari: per què toques aquesta mena de música?
El fil conductor, òbviament, és la resposta, i sabeu quina és? Perquè puc. I aquest és el veritable quid de la qüestió!, i la raó per la qual penso que tots dos estils musicals no estan tan lluny l’un de l’altre. És tan gran el virtuosisme necessari per a fer que els instruments sonin de la manera que ho fan quan es toquen aquests estils, sigui amb una cançó de Persefone o amb un quartet de cordes de Beethoven, que no és per a tothom.
I no em refereixo a un virtuosisme mal entès. No és ni casualitat ni els planetes alineant-se d’una manera còsmica. Són hores. Milers i milers. MILERS d’hores de pràctica, guiades per la constància i la determinació, i regides pel compromís inamovible de dominar una tècnica que en el futur els permeti desenvolupar la seva creativitat sense les barreres que moltes vegades poden condicionar, en aquest cas en particular, per la necessitat exclusiva del mestratge en l’execució. I tot això, alimentat pel principal ingredient que, quan tens la sort de tenir-lo, inunda tot el teu ésser i dona sentit a tot el que ets i t’envolta: la passió.
És per això que, en aquests moments d’intel·ligència artificial i de cerques constants de dreceres per guanyar temps i evitar les infinites hores de pràctica, celebro que els sis integrants de Persefone (Carlos Lozano, Miguel Espinosa, Toni Mestre, Sergi Verdeguer, Filipe Baldaia i Daniel Flys) juntament amb tots els membres de l’ONCA dirigits artísticament per Albert Gumí, ens hagin delectat amb un concert màgic. Una nit on vam poder presenciar que el camí a l’excel·lència es construeix a base d’esforç i dedicació, però per sobre de totes les coses, d’un immens respecte pel públic. Un públic que va saber reconèixer de manera instantània que estava enfront d’una cosa molt gran... i no s’equivocava.
A tots els músics, el meu més sincer agraïment.