Anys enrere, era un altre segle, ningú no parlava de la intel·ligència emocional que tants debats ocupa a dia d’avui. I és innegable que gestionar els nostres sentiments pot resultar molt pràctic, sobretot quan es tracta de resoldre conflictes personals o col·lectius: si a l’època s’hagués ensenyat al cole, la meva germana s’hauria estalviat un trau al front, i jo conservaria el meu saxo de joguina, que vaig trencar-li al cap presa d’una crisi de fúria mal administrada.
No sé si serà una moda passatgera o, com altres formes d’apropar-se a la vida diària, ha arribat per quedar-se. Seria un exemple més de tendències defensades pels seus seguidors amb radicalitat i intransigència equivalents a la que critiquen en els que sostenen posicionaments contraris. Per si no m’explico: heu mirat mai de raonar amb una infermera hippy del Montseny partidària a ultrança de l’alletament matern? Sí? I hi heu sobreviscut? Doncs jo no m’hi arriscaré. Una mica relacionat amb la consciència que conèixer-se a un mateix és positiu i d’allò més convenient, ara està en voga la figura de les PAS, Persones Altament Sensibles. Ja sabeu, aquells individus que experimenten, diuen, el món d’una manera més profunda i intensa que la resta de gent, una informació que hom pot adquirir gràcies a molts tests gratuïts en línia, un dels quals vaig animar-me a fer la setmana passada. Oh, sorpresa! A la pregunta “et sents aclaparat pels estímuls sensorials forts?”, vaig respondre que sí, perquè la visió de Brad Pitt a la pantalla sempre em trastoca. Quan la qüestió era “dono voltes a la mateixa situació un i altre cop”, la contesta va tornar a ser afirmativa: quan tenia set anys vaig veure-li les calces a la Maria, i vaig estar-me mesos recreant la imatge. Ahir al matí, en un moment que s’ajupia, vaig mirar, sense voler, la guardiola al veí, i tampoc no he pogut deixar de pensar-hi. “Em faig preguntes sobre les coses que altres no es fan”. Colló, sí. Hi ha dubtes que m’han perseguit tota la meva existència: què compten les ovelles, quan no poden dormir? Humans? Per què correm, en un dia de pluja, si al davant està caient aigua? Per què utilitzaven casc, els pilots kamikaze?
Ja ho veieu. D’acord amb el perfil derivat del qüestionari, soc una ànima de sensibilitat clarament extrema. Però ara m’entenc encara menys. Perquè, a la vegada que responc al que s’esperaria d’un individu amb aquesta disposició, també m’ho passo pipa quan els caçadors rebenten a trets la mamà de Bambi, i sempre m’agafa un atac de riure quan revisito com la barracuda s’endú “de passeig” la mare del Nemo. I quan Miguel canta “Recuérdame” a la besàvia Coco, ai, és que em pixo. No sé com ho veieu, vosaltres, però jo no sé PAS què pensar-ne.