Meravella comprovar com després de mig segle aquest home "no ha perdut ni una mica d'il·lusió". Qui ho constata és l'alcalde de la Seu, Joan Barrera, i aquest home a qui ens hi referim és, naturalment, Artur Blasco. Això, aquesta il·lusió sostinguda en el temps, és el que reflecteix l'exposició que, a la sala Sant Domènec, obria les portes ahir al vespre. Amb recorregut de luxe, guiat pel folklorista mateix, després de la projecció del documental que, realitzat per Toni Lombarte, recull els cinquanta anys d'història de la Trobada d'Acordionistes del Pirineu, la fita que s'hi celebra.
Una fita és també la trajectòria mateixa de Blasco. Al film, deixa palès com manté aquella mirada sorpresa i il·lusionada amb què ensopegava per primer cop amb l'acordió: era en terres nòrdiques i a Reykjavík, a bord d'un vaixell, l'havia sentit sonar. Recorre la cinta, amb una llarga conversa que Blasco manté amb l'Ivan Caro –llegat en carn i ossos de la seva tasca–, moments com l'arribada de Blasco a terres pirinenques i com s'hi va establir d'una manera quasi casual. O seria el destí, diran alguns.
La mostra, que es podrà visitar fins al 7 de novembre, recorre en fotografies el que han estat aquestes cinc dècades de la Trobada, un esdeveniment que, recordava la presidenta del Consell Comarcal, Josefina Lladós, ha contribuït a posar Arsèguel, tot l'Alt Urgell, al mapa musical del món. De la feina de Blasco recalcava com probablement ha evitat la desaparició d'aquell instrument amb què els músics d'aquestes contrades sortien a amenitzar festes i festetes quan els veïns volien celebrar la fi del llarg hivern. Amb aquests, precisament, començava a caminar la Trobada, ara tan internacional.
