No el vam veure, però la setmana passada vam tenir entre nosaltres l’home de negre: Jean-Sebastian Misson, l’avaluador d’Icomos internacional encarregat d’avaluar in situ Els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el Coprincipat d’Andorra, la candidatura transnacional –perquè a més de nosaltres, que la liderem, hi participen Espanya i França– que aspira a colar-se a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco. L’examen final serà al Comitè del Patrimoni Mundial que tindrà lloc entre el 27 de juny i el 7 de juliol a Istanbul. Si surt cara serà el segon bé que aportem en aquesta prestigiosa llista. El coordinador de la candidatura, Joan Reguant –que ho va ser també de la del Madriu– repassa els punts forts, que són molts;  el riscos, que també n’hi ha; així com els tràmits i el calendari que ens esperen fins a Istanbul. Tot legat per posar el feliç colofó a una aventura que va arrencar oficialment el gener del 2019.

1. La terminologia
No ens confonguem. Els testimonis materials –en endavant ens apocoparem així el nom de la candidatura– aspira exactament a la llista del patrimoni mundial, on des del 2004 espera la Vall del Madriu-Perafita-Claror. Aquest, en la categoria de paisatge cultural. Les festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus (2015) –les falles, vaja–, les festes de l’ossa (2022), la transhumància (2023) i la pedra seca (2024) formen part del patrimoni cultural immaterial. És similar, però no és el mateix. A la llista del patrimoni mundial, nascuda el 1977 a partir de la Convenció sobre la protecció del Patrimoni Mundial, hi figuren inscrits 1.223 béns radicats en 168 dels 198 estats que l’han firmat.

2. Què som? 
Els testimonis materials, per acabar-ho de concretar, és en paraules de la Unesco un bé en sèrie transnacional. La transnacionalitat és òbvia: la lidera Andorra, que hi aporta deu monuments –una església per parròquia (Sant Joan de Caselles, Sant Romà de les Bons, Sant Martí de la Cortinada, Sant Climent de Pal, Sant Miquel d’Engolasters, Santa Coloma i  Sant Serni de Nagol) més Casa de la Vall i dos conjunts arqueològics, el roc d’Enclar i la Roureda de la Margineda)– més Espanya (la catedral de Santa Maria d’Urgell) i França (Foix).  I en sèrie perquè es tracta d’un conjunt d’elements diferents, aquests dotze monuments que junts constitueixen un sol bé. Se n’hi podien haver afegit altres –Reguant pensa en el castell a Pau d’Enric IV, últim comte de Foix i primer rei de França, també en Castellbò– però es corria el risc de diluir la candidatura, diu: “Havien de ser prou elements, però no excessius, i vam optar pel mínim comú denominador, els monuments que representessin les comunitats pageses de les Valls d’Andorra i els dos poders personals, el comte i el bisbe, que han participat en la configuració d’Andorra”. 

3. Excepcionalitat
I aquí comencen els arguments de pes a favor de la candidatura. Hi ha altres béns culturals a la llista del patrimoni mundial que consisteixen en una col·lecció d’elements materials que expliquen un sol concepte, un sol bé: per exemple, Monuments commemoratius de Luter a Eisleben i Wittenberg (996) i L’arquitectura de Le Corbusier com a contribució excepcional al moviment modern (2016). Però Els testimonis materials omple un nínxol fins ara inexistent per la simple raó, diu Reguant, “que no hi ha cap altre cas similar a tot el món”: els dotze elements de la candidatura són la plasmació material d’un procés que arrenca amb els Pariatges i que s’ha desenvolupat de forma ininterrompuda fins a l’actualitat. Tots els monuments conserven la funció original per a la qual van ser concebuts, i la construcció d’Andorra s’ha articulat sobre els principis fundacionals de la Unesco: la pau, el diàleg, la cooperació i la diplomàcia. “No hi ha cap altre país que hagi mantingut l’estructura essencial i les fronteres inamovibles durant  un mil·lenni, sense guerres ni agressions. Tampoc existeix cap altre Coprincipat, i molt menys un en què el cap d’Estat estigui format de forma indissoluble perd dues persones –el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa, un religiós i un laic– que no són nacionals. I tot plegat, avalat per una documentació arxivística excepcional”.

4. Riscos
El principal repte, admet Reguant,  és fer entendre als membres del panell del Patrimoni Mundial d’Icomos Internacional, format per especialistes de cultures molt diverses i que tindrà lloc al novembre, l’especificitat de la candidatura. Reguant està satisfet de la visita de Misson, i treu ferro als possibles hàndicaps que probablement no va passar per alt, des de la judicialització de l’entorn de protecció de Casa de la Vall a la pressió urbanística –pensin en la baluerna que està creixent al costat del jaciment de la Roureda de la Margineda. L’important, diu, “és que entengués què s’està fent per pal·liar en la mesura del possible tots aquests factors. A la Margineda, per exemple, el nivell mínim del jaciment estableix l’alçada màxima a què poden aixecar-se els edificis de l’illa interior”.

5. Els jutges
L’informe de Misson és només un dels “quatre, cinc o sis” que Icomos encarregarà a d’altres especialistes i que serviran en aquest organisme assessor de la Unesco per elevar el preceptiu informe previ provisional. Aquí, diu Reguant, “encara tindrem opció de respondre als seus dubtes o requeriments”. A partir d’aquí s’elabora l’informe definitiu, que serà el que s’avaluarà a Istanbul. Aquest document, que es farà públic probablement a finals de maig o principis de juny,  és el definitiu, perquè inclou la recomanació d’inscriure (o no) la candidatura a la llista del patrimoni mundial: “Si la recomanació final és positiva, en el 99,9% dels casos el comitè l’acaba aprovant. Si és negativa, hi pot haver marge de negociació. I hi cap una qualificació intermèdia: que recomanin  o bé modificar la candidatura o bé revisar-la de dalt a baix. En aquest cas, la decisió queda ajornada fins a la convocatòria següent”.

Reguant es mostra moderadament optimista. I convé fer-li cas, perquè a més de la Vall del Madriu ha participat en una dotzena més de candidatures. En qualsevol cas, comptin que a finals de maig, quan Icomos elevi (i publiqui) l’informe definitiu, ja sabrem si podem afegir els nostres deu monuments –més la catedral de Santa Maria i el castell de Foix– a la llista de la Unesco.