El clima de conflicte laboral i les vagues que el van seguir el 1933, juntament amb les guspires contestatàries que sorgien de la mà del Partit dels Joves d’Andorra, amenaçaven la pau social i el sistema institucional del país. Va ser, doncs, en aquest context que els serveis del coronel René Baulard van ser requerits. 

L’incompliment del compromís de FHASA de construir les carreteres fins a França en un període de temps determinat, a canvi de la concessió gratuïta dels salts d’aigua, va acabar provocant una forta tensió al Consell General, que li va reclamar les 12.000 pessetes d’indemnització que s’havien acordat. FHASA es va negar a pagar i els coprínceps es van posar al seu costat pels grans capitals que empreses, principalment franceses, havien invertit en el projecte. El Tribunal de Corts, sota el control dels coprínceps i amb la seva posterior ratificació, va destituir el Consell i va imposar la celebració de noves eleccions. Donat que els síndics i els consellers consideraven aquesta sentència injusta, es negaven a complir-la. 

Aquí va entrar el coronel Baulard en acció, d’una manera més diplomàtica i conciliadora que la que li havia encomanat el veguer, va cercar el síndic i el subsíndic i els va fer saber, en persona, que l’esquadró de gendarmes i ell mateix havien estat enviats a Andorra per fer complir la sentència del Tribunal de Corts i mantenir l’ordre durant les eleccions que calia organitzar. Baulard va facilitar-los les anades i vingudes cap a la Casa de la Vall per organitzar els comicis i en cap cas no els va detenir com prescrivia el veguer francès. Un cop les eleccions celebrades i l’statu quo institucional restablert, les tropes del coronel Baulard es van retirar d’Andorra.

Va ser la Guerra Civil Espanyola la causant que haguessin de tornar el 1936. El coronel va ser novament l’encarregat de dirigir les tropes de gendarmes enviades a Andorra en tant que comissari extraordinari per a les Valls d’Andorra. Baulard s’ocupava dels afers andorrans i vetllava per alleugerir la penúria i els neguits que vivia la població del país, amb profunda humanitat i respecte. De fet, aquesta manera de procedir li va valdre que el 30 de març del 1937 el Consell General el nomenés ciutadà honorari d’Andorra i, en agraïment, ell va fer batejar el seu fill Pierre, nascut a Nantes, a l’església de Sant Julià de Lòria el setembre del mateix any. 

Per a Andorra, va escriure un poema titulat L’Andorrane, en què ofereix una descripció de la figura arquetípica de la dona rural andorrana de l’època, des del naixement fins al moment de la mort. El poema gira al voltant de cinc eixos temàtics molt marcats: el determinisme geogràfic, segons el qual el caràcter de la dona es veu fortament condicionat pel paisatge; el destí femení tradicional; la moral catòlica i l’ordre patriarcal; la continuïtat generacional, i l’acceptació de la mort. El poema reflecteix un model de dona fortament marcat per la tradició, reservada i discreta, sotmesa a l’autoritat del pare i als preceptes de la moral cristiana. Pel que fa a l’estil, adopta una forma clàssica i narrativa, i culmina amb una mort presentada amb naturalitat i sense dramatisme, ja que la protagonista simplement s’estira per morir. En conjunt, L’Andorrane ofereix una mirada idealitzada però respectuosa envers la dona rural andorrana i la converteix en símbol d’una societat basada en l’esforç, la fe i la continuïtat familiar.