Què se li va quedar al documental que ens hagi d’explicar ara en llibre?
D’entrada, les prop de 350 pàgines de L’estafador que va ser rei d’Andorra donen per a molt més que els 96 minuts del documental. He pogut aprofundir més en episodis que a la pel·lícula apareixen de passada.

La relació amb Natacha Rambova, l’exdona de Rodolfo Valentino, potser?
Per exemple. És una de les moltes dones que passen per la seva vida. No queda clar fins on van intimar, però hi ha constància que compartien els mateixos ambients, i les mateixes festes, a Palma. Una altra de les novetats del llibre és una senyora andorrana, diuen que pèl-roja i no especialment afavorida, amb qui Boris manté un idil·li a la vegada que conviu amb Florence Marmon –al Modern Parrilla d’Escaldes– i amb Phyllis Heard, a l’Oros d’Encamp. Hi explico també d’on li ve la dèria pel monocle, que serà fins al final un tret distintiu del personatge, una imatge de marca.

Digui, digui...
Ho treu dels militars prussians i austrohongaresos, on el monocle era d’ús comú, i l’adopta com a propi. No renunciarà ni als seus cinc anys tancat al gulag soviètic. S’han conservat cartes on es comprova com entre d’altres productes de primera necessitat es fa enviar precisament un monocle nou. És interessant l’apèndix documental, amb els articles de la premsa internacional que en ressenyen l’assonada andorrana –en va arribar a parlar el New York Times!– i els documents que va generant entre les policies i els serveis d’intel·ligència dels països per on va pul·lulant.

El maig del 1934 és expulsat d’Andorra. Mai més torna?
Ho intenta més d’una vegada i arriba a dir que si no el deixen entrar legalment ho farà esquiant per la muntanya i amb la lleial Florence al seu costat. Era un farol, és clar. Existeix una fotografia on posa al costat d’un rètol de carretera amb la indicació d’Andorra. Però està feta a Perpinyà: és el més a prop que va estar de tornar.

Va tenir fills?
Sembla que va deixar embarassada la seva segona dona, Roswitha. De fet, es van casar per això. Però sembla que va morir durant el part o poc després de néixer. Va ser la sort de Roswitha, com li va explicar ella mateixa, morta el 2015, a Gerhard Lang, perquè se’l va acabar traient de sobre: Borís no la deixava conduir, no la deixava treballar, no la deixava pràcticament respirar. 

Va conèixer la germana de Roswitha. Quin record en tenia? 
Seixanta anys després encara no entenia com la seva germana s’havia pogut casar amb aquell vividor. De fet, és arran del documental que aquesta senyora, que avui és monja, descobreix que Roswitha es va casar embarassada: ell té quasi 70 anys, i ella, cap a 30.

Tant al documental com al llibre brilla per la seva absència Antoni Morell, el descobridor entre nosaltres del  mite Borís.
A Morell no li interessa el personatge històric. S’inspira en el personatge real amb què s’havia topat a la premsa de l’època i li inventa una peripècia que ha acabat quedant com la veritat històrica, quan és pura mistificació: l’episodi de la votació del Consell, que segons ell va votar unànimement a favor de Borís, excepte un únic i clarivident conseller, és totalment falsa. Tampoc no va trepitjar mai la Casa dels Russos, com diu a la novel·la. En realitat, el gran biògraf de Borís és Lang. Però ni l’un ni l’altre paren gaire atenció, per no dir gens, en la part fosca de Borís, que la té. Com ara que va tenir carnet del partit nazi, i que va ser purgat per això. Ho explico a la novel·la.

Per a mi el més sorprenent és que sobrevisqués al gulag.
Perquè només hi va complir cinc dels 25 anys a què el van condemnar. Torna a finals dels anys 50, i no sembla que ho passés especialment malament: a les cartes que enviava al consolat alemany demana que li enviïn crema Nivea i Nescafé, que li graduïn el monocle... Sí que en surt amb  tuberculosi, i és per curar-se’n que l’envien a un balneari de Davos, a Suïssa, on sembla que coneix Roswitha.  I no només a ella, perquè resulta que en morir, el 1989, Borís li deixa tota l’herència, 15.000 marcs alemanys, que no és una gran fortuna però que no està malament, a una misteriosa senyora suïssa amb nom italià que no apareix enlloc més, ni a documents ni a correspondència, només al testament. I aquest és l’enigma que ara mateix estic intentant resoldre.

Que va participar a la conferència de Ialta i va evitar el bombardeig atòmic d’Alemanya, invenció, oi?
Absolutament. Amb errors quasi infantils com que es fa passar per espia francès, quan a Ialta hi van assistir britànics ianquis i soviètics, però cap delegació francesa. Una altra cosa és que, efectivament, treballés com a intèrpret per als EUA. N’hem localitzat fotografies que no teníem quan vam rodar el documental, amb altres de Borís a la residència on va viure els últims anys i que també són inèdites.

Per què Borís s’endú tota la glòria mediàtica i altres amb tant (o tan poc) pedigrí com ell –Fernando de la Quadra Salcedo, Samuel Insull i John  Rocco (!)– no s’enduen ni les molles?
Per l’histrionisme del personatge, per com va interpretar el seu paper fins a les últimes conseqüències i com ho va explotar al llarg del temps: als anys 60 encara veia la seva història als diaris i revistes alemanyes. I et feies creus de l’interès que genera avui en la premsa espanyola: m’han trucat de l’ABC, EFE, Europa Press... Un vividor, un falsificador, un usurpador, un entabanador, un seductor com Borís ens continua fascinant.

Va morir el 1989. La seva tomba al cementiri de Boppard va acabar desnonada.  No hauríem d’haver tingut un detallet amb el nostre Príncep Sobirà i Defensor de la Fe?
Estic al darrere de la làpida de Borís. Em consta que algú la va conservar quan van desnonar la tomba, contra tota la normativa, i he informat el ministeri per si li mai li interessa. Crec que seria una bona peça ni que sigui en un raconet del futur Museu Nacional. 

Que ingrats que som, amb la promoció que ens ha arribat a fer aquest home.
A veure, no deixa de ser un personatge amb un costat molt fosc, però molt. Seria un error elevar-lo a cap altar. Així ho entenen a Lituània, el seu país natal: és l’únic país bàltic on el documental no s’ha projectat. No en volen saber res. Se n’avergonyeixen.