Hem vingut al Roc Blanc per parlar del seu llibre, com si el meu amic Charly fos Umbral i un servidor, Mercedes Milà. No ho som, òbviament, i el seu llibre tampoc és La década roja, sinó Cristòfor Colom Trastàmara. És el primer que publica, cosa estranya, perquè aquest home portentós ha tocat tots els pals, i no serà l’últim, de seguida en parlem. Però me’l trobo amoïnat, el Charly. No li pesen els 90 anys que farà diumenge ni tampoc les patacades que li ha donat la vida. Li pesa l’espectacle lamentable que veu en la política espanyola –ell és dels que s’han empassat el relat de la sincronitzada de Pedro Sánchez i l’escandalitza més que el tal Aldama no hagi de trepitjar la presó que la condemna unànime a Ábalos– i cert neguit per la deriva que detecta a casa nostra. Aquest creixement desmesurat. Li poso la reflexió habitual quan surt aquesta qüestió a la conversa, que cada vegada és més sovint:

 “Tothom preferiria viure a l’Andorra idíl·lica dels 60, però és que aleshores amb prou feines érem [eren] 20.000 ànimes. Avui en som 90.000. Si poguéssim i volguéssim tornar enrere, sobraríem dos de cada tres personetes que avui compartim Valls Neutres. Voluntaris per marxar?”

El Charly es queda rumiant des de la talaia dels seus 90 anys. Ell va conèixer aquella Andorra avui idealitzada per molts. Va arribar el 1963, directament des de París –hi feia vida de bohemi i havia tocat Chez Gaby– i per culpa del seu agent, Juan Centeño, que ho era també del Duo Dinámico, de José Guardiola i de Rudy Ventura.

–Però si no hi he anat mai! Què se m’hi ha perdut, a mi, a Andorra?
–Sí, home, que t’agradarà.

Doncs el tal Centeño tenia raó. S’hi ha quedat fins avui. I avui, dèiem, havíem vingut a parlar del seu llibre i de la seva teoria colombina: ni genovès, ni català, ni portuguès, ni jueu (en general) ni xueta (en particular), sinó mallorquí de Felànitx, origen alternatiu que el Charly intenta demostrar al centenar de pàgines de Cristòfor Colom Trastámara.  Segueix les passes del peruà Luis Ulloa, el primer a formular aquesta pintoresca teoria. Ho va fer el 1927 a Christophe Colomb Catalan. La vraie Genèse de la découverte de l’Amérique, un patracol que el Charly es va topar als bouquinistes de París just abans de fer la maleta cap a Andorra i que l’ha acompanyat des d’aleshores. És un dels tresors de la seva biblioteca –i això en el cas del Charly és molt dir– i no està en venda. El cas és que on Ulloa es decantava per un Colom català, ell ho fa pel mallorquí. De Felànitx, ja ho hem dit. Fill d’una Margalida Colom i, atenció, Carles de Trastámara, el príncep de Viana. Fill bord, per tant, detall aquest que explicaria per què se li van obrir les portes de la millor escola nàutica de l’època, que era la de Palma, i les de tantes corts europees –sense gaire èxit, tot sigui dit–, i de passada la llegenda del Colom corsari, que no va ser Cristòfor, sinó el pare de Margalida, a més al servei dels gavatxos. Carles de Viana –que era, recordin, germanastre de Ferran d’Aragó– va morir abans del naixement del petit Cristòfol, però ho va deixar tot lligat perquè el seu plançó tingués un futur a l’alçada del llinatge. El va tenir, com és sabudíssim, tot i que va descobrir Amèrica per error: “Probablement l’error més colossal de la història de la Humanitat, perquè el que buscava era una ruta cap a Orient, no un continent nou”. 

Però aquesta part ja la sabem. A mi, què volen que els digui, que Colom sigui de Felànitx –que és com si algú digués que era de la Seu– em fa certa gràcia. I encara més que el promotor d’aquesta peregrina idea, l’erudit Luis Ulloa, morís el maig del 1936 a Barcelona en estranyes circumstàncies quan estava a punt d’impartir una conferència amb les últimes proves que havia reunit. El Charly hi veu una mà negra conspiranoica, i l’Spielberg de El día de la Revelación n’hauria fet un blockbuster.

Així és com vam passar el migdia d’ahir al Roc Blanc, amb el Tony i el Josep, veterà d’Ifni de qui algun dia hauríem de parlar. Si la història del Colom mallorquí els ha fet tilín, es poden passar per la Paperasssa –al carrer Bonavista de la capital, hores convingudes– o pel mateix Roc Blanc, on els divendres el Charly fa paradeta. I un altre dia parlem del llibre que té ara entre cella i cella: es titula Jesús, Joshua, Youssef: aquest desconegut, i hi sosté entre altres heretgies fabuloses que el bon Crist no va morir a la Creu ni a Jerusalem, sinó que es va exiliar a la remota ciutat de Srinagar, a Caixemira, gràcies als bons oficis de Josep d’Arimatea. I que hi va morir tranquil·lament de vell. De vell! No fa tant que per molt menys hauria acabat a la forca.