En té el cul pelat, de veure gravats de totes les èpoques, formes i proporcions. Pensin que fa dos decennis que Jordi Casamajor hi dedica, per no dir que hi consagra, el millor del seu temps, i que ha perdut el compte dels que ha arribat a documentar. Entre dos mil i tres mil, diu i el cert és que no ve d’un. Però pocs com el que el curs passat va descobrir en cert racó prop de les Bons –ja saben que no és partidari de concretar més– per compte de Patrimoni, en la segona campanya de l’inventari d’art rupestre que va arrencar el 2023. El tenen al calc d’aquí al costat: una escena que ben bé podria pertànyer a un ritual màgic, amb tres, quatre o cinc personatges –gurús?, sacerdots?– executant una mena de dansa, un altre en forma d’ocell que sobrevola el conjunt, una vinyeta soliforme i tres estrelles que podrien evocar la cúpula celestial. Per a Casamajor són una col·lecció d’imatges semifantàstiques, de formes oníriques que destaquen per la tècnica d’execució, la imaginació de l’autor i la tipologia antropomòrfica, rara entre el nostre repertori de petròglifs medievals. Datar-los sempre és un exercici arriscat, adverteix, però s’atreveix a donar una forquilla que oscil·la entre els segles IV i XI de la nostra era.

N’està legítimament satisfet, perquè no hi havia referència documental i molt probablement no n’hauríem tingut mai notícia si el seu ull entrenadíssim no s’hi hagués fixat. El millor de tot és que és només un dels 57 conjunts que va documentar, fotografiar, inventariar i geolocalitzar el curs passat. No tots tenen la rellevància del de les Bons, però la del 2024 va ser una collita especialment pròdiga que va començar amb el redescobriment a la partida de l’Any de la Part, a Ordino, d’un jaciment que tan sols apareixia citat en un inventari de Pere Canturri del 1973: només citat, ni la descripció ni la localització concreta. La pista per començar la recerca la va donar Eudald Guillamet, a l’època joveníssim restaurador que acompanyava Canturri en les seves expedicions rupestres. Guillamet recordava aquell conjunt en concret i el va encaminar cap a l’Any de la Part: “La feina va ser pentinar tota aquella zona. M’hi vaig passar dos mesos ben bons i no vaig deixar un sol roc per revisar. Fins que vaig ensopegar amb aquesta roca plana d’esquist plena de gravats disseminats en conjunts diferents. No és tan gran com el roc de les Bruixes però la tipologia és molt similar: majoritàriament fusiformes, entre l’any 1000 abans de Crist i el segle II de la nostra era, amb uns afegit antropomòrfics acompanyats de graelles i representacions geomètriques posteriors, probablement medievals”. El patró repeteix el del roc de les Bruixes: una roca que es considera sagrada o taumatúrgica des de temps immemorials i on els habitants de la zona van deixant al llarg dels segles i dels mil·lennis les seves ofrenes votives en forma de gravats.

Un altre conjunt excepcional, que cal posar aquesta vegada al sac de Canturri, Guillamet i Casamajor. I completa la collita el que Patrimoni ha batejat com a Roc del Rep. El va descobrir el cap dels banders, Ferran Teixidó, que deu tenir un radar especial per a l’art rupestre. Va ser el, recordin, qui l’abril del 2021 va descobrir sobre el santuari de Meritxell un germà gairebé bessó del veí Roc de les Bruixes. Es trobava també la bosc de Rep i s’hi van documentar gravats filiformes, naviformes, més gruixuts, retícules, formes geomètriques, estels de cinc puntes, estructures vagament antropomòrfiques i piquetejats que podrien ser intents de cassoletes. No arribava a l’exuberància del Roc de les Bruixes però es va convertir en un dels jaciments rupestres més rics dels que es té constància. Teixidó hi va tornar l’any passat amb un altre roc de dimensions més reduïdes però igualment emboscat –fins i tot Casamajor es fa creus de com el va poder detectar– i una col·lecció de cassoletes d’origen indiscutiblement prehistòric. S’atreveix a datar-los entre el 3000 i el 2000 abans de Crist i els fa per tant coetani del dolmen del Cubil. Amb la particularitat que les cassoletes estan connectades, no soltes De nou ho interpreta com un lloc sagrat on els andosins de l’època anaven a donar gràcies als seus deus o a demanar-los favors. En cap cas eren recipients per dipositar-hi res, diu, perquè el roc és quasi vertical i vessarien, “però el que ens diuen aquests jaciments és que per la zona del Rep ja hi havia un cert moviment fa entre quatre i cinc mil·lennis. És impressionant”.

I tot això continuarà. Hi ha més gravats esperant allà fora i allà dalt, i no en tinguin cap dubte que Casamajor els trobarà. Abans o després.