A dreta llei el primer que va detectar que les relacions entre mossèn Josep Mir, l’arxipreste i ecònom de Sant Esteve, i els veïns de la capital no eren del tot catòliques va ser Pere Canturri –qui, si no?– en un article publicat el 2001 a la revista Ex-libris. Canturri: “Aquest capellà [diu, per mossèn Mir] ha estat recordat pels andorrans del seu temps amb poca simpatia. Se li retreien vendes de béns de l’Església, entre els quals hi hauria les pintures murals de Santa Coloma”. En aquest mateix article Canturri transcriu la reveladora carta en què l’arxipreste intenta tranquil·litzar el Comú i els assegura que els frescos d’Engolasters al darrere dels quals anava la Junta de Museus de Barcelona “no han estat venuts”. Amb un cert cinisme, per dir-ho delicadament, perquè sabia perfectament que l’operació –som al 1922– feia dos anys que estava en marxa i el novembre d’aquell mateix any van ser arrencats i traslladats a Barcelona. A canvi de 8.000 pessetes. Canturri es fixa que l’ecònom insisteix que els frescos “no han estat venuts” però no en treu cap conclusió positiva. De fet, l’article conclou de forma impròpiament pessimista: “De totes les obres que fa més de trenta anys que van sortir d’Andorra n’hem perdut la propietat, encara que haguessin estat adquirides amb engany o robades!”

Tot això, inclosa la mentida de mossèn Josep, ho vam veure ahir. Avui publiquem la constància documental de les tibants relacions que va mantenir l’arxipreste amb els seus feligresos, primer amb els veïns i sempre amb el Comú de la capital. De nou devem la descoberta a l’historiador Joan-Lluís Ayala, que ha exhumat al llibre d’actes del Quart una entrada del 17 de maig del 1917, com a mínim sorprenent perquè dona notícia de la mena d’atemptat que va patir l’ecònom: “Reunit el Consell de Cuart d’Andorra en sessió a fi de protestar contra el fet vandàlic portat a cap en el matí del dia d’abuy per alguna mà criminal tirant un petard a la porta de la casa rectoral,”. El Quart fa constar en acte “l’enèrgica protesta de aquesta corporació”, “el testimoni de la ferma simpatia y benevolència envers nostre ecònom” i “els nostres humils testimonis de adhessió envers nostre Príncep Benlloch”, i insta “els vehins que ho desitgin” a firmar l’acord. La llàstima és que no sabem els motius que van conduir el o els exaltats de torn a fer explotar un petard a cal mossèn, ni si va tenir gaire quòrum la invitació a firmar l’acte de desgreuge, d’altra banda pelet llagoter i que sona a excusatio non petita –perdonin vostès el llatinisme, però estem parlant de coses de l’Església–. L’episodi no té continuïtat al llibre d’actes del Quart i cal suposar que no va tornar a ser objecte de discussió.

Però vet aquí que el llibre d’actes del Comú recull un altre incident amb l’arxipreste com a protagonista, ara amb el Comú com a contrapart. I ho fa de forma prolixa, perquè el plet arrenca el 5 d’abril del 1920 i s’allarga fins al 20 de juny del 1922. Vaja, que casualment (o no) coincideix amb la venda de les pintures murals d’Engolasters. El cas arrenca amb la subhasta pública de la casa i de l’hort “anomenats de la Vicaria”, de propietat discutida perquè la reclamen d’un costat l’ecònom –el nostre arxipreste, mossèn Josep– i de l’altra el Comú: “Se nombresa de Comició a D. Andreu Altimir y D. Juan santuré pera que junts puguin fer la subhasta ab lo Reverend Ecònomo, reservant que no puguint fer les corresponents escriptures fins y a tant no quedi resol si és lo Reverend Vicari ó lo Honorable Comú lo verdader propietari de les expressades finques”. Resulta que l’arxipreste va fer cas omís de l’acord: segons l’acta del 24 d’abril, va firmar l’escriptura, així que el Comú demana els notaris “que no autoritzin l’escriptura de l’Hort de dita Vicaria” i notifica al nou propietari –no diu qui, llàstima– “que deixi la mateixa á disposició de l’Honorable Comú per cuant aquest considera que la escriptura que li firma lo reverend vicari és nula y sents efecte”.

El cas donarà unes quantes voltes més, amb la intervenció de batlles, veguers i bisbe, i conclou el març del 1922 amb una audaç decisió del Comú, que no renuncia a la casa ni a l’hort de la vicaria, o com a mínim a recuperar-ne el valor: “L’Honorable Comú suprimira los pagos que fa al Clero de la Parroquia temporalment, hasta haber recaudat l’import dipositat en la Caixa Diocesana, producto de la casa y hort, y una begada reunit dit capital aquest Comú tornarà a possar les coses á son primitiu estat”. Vaja ,que el Comú respon els fets consumats de l’arxipreste amb la mateixa moneda: no li pagarà un cèntim més fins que recuperi, via compensació, el capital “producto de la casa y hort”.

N’hi ha per treure’s el barret, i tot plegat ajuda a contextualitzar la venda dels murals d’Engolasters i el paper de mossèn Josep en dos afers que demostren que podia ser arxipreste i vicari, però estava tocat del mateix amor pel vil metall que el més baix dels seus feligresos.