Música barroca, probablement escrita i escoltada en palaus gòtics i que s'interpretarà en una catedral barroca. Aquesta és la paradoxa que amaga 'Petites joies de la catedral de Barcelona', que divendres al vespre obrirà la ja quinzena edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP), a la catedral de la Seu. La proposta, de la mà de l'Ensemble Barcelona Comtal. 

Obrim festival amb l'habitual producció pròpia del FeMAP. 
Ens venia de gust un repertori lligat a la Barcelona més urbanita dins del període barroc i vam tenir el gust de comptar amb un musicòleg fantàstic, Bernat Cabré. Vam trobar aquesta possibilitat, tan maca, de configurar un programa al voltant del barri gòtic de Barcelona, les esglésies i cases nobiliàries del voltant de la catedral. El repertori ens va portar a configurar l'ensemble, amb veu, dos violins i baix continu. 

Per què aquest repertori?
La primera raó és recuperar repertori que mai no s'ha interpretat. Això em sembla espectacular, perquè hi ha moltíssima cosa per fer. Hem inclòs coses de la Biblioteca Nacional de Catalunya, alguna de l'arxiu de la catedral i alguna que estava al de Santa Maria del Pi. Peces d'autors de primer nivell, però que no s'han tocat mai. Hi ha música de Francesc Valls, que ja ha sonat al FeMAP, un músic molt reputat a la seva època -i un xic polèmic-, però de qui hi ha moltes peces que no han sonat. Es tracta de recuperar un patrimoni. 

Una herència. 
La barrejarem amb un parell d'autors italians i el primer alumne que va tenir Valls, Josep Picanyol, de qui també tocarem una obra inèdita. Són gent de primer ordre, que van tenir una gran influència en el barroc català.  

Música italianitzant?
Sí, això serà el que noti qui sigui una mica melòman. A vegades sentirem ressonàncies de Corelli, en el cas de Chelleri, que són contemporanis. En el cas de Valls, potser el so és una mica més arcaïtzant. Tenim la noció que aquí sempre anàvem una mica més tard que en altres llocs d'Europa. Jo més aviat penso que el desenvolupament cultural en Itàlia o França era tan frondós , tan espectacular, que aquí es desenvolupava una mica més lentament. Hi havia molt contacte previ, especialment en els anys previs a la Guerra de Successió, amb músics italians que venien a tocar a la cort de l'arxiduc Carles. 

...?
Gent com Giuseppe Porcille o Antonio Caldara –seva va ser la primera òpera representada a la Península, Il più bel nome– van tocar al costat de Valls. Caldara era venecià, i l'estil venecià també hi és molt present: pensem en qualsevol obra de Vivaldi, que amb tres o quatre compassos ja diem "si no és Vivaldi, s'hi assembla molt". No és que Valls soni així, però sí que en té una aroma en certs moments. En Picanyol la influència ja és molt més evident, ja havíem mamat aquest llenguatge. 

No serà un programa només de música litúrgica. 
Hi ha una mica de tot. Hi ha alguns tons divins, que eren les peces més comuns, amb els villancets, en la litúrgia del dia a dia, diguem-ne. Per a coses més importants hi havia les misses, rèquiems, els salve regina... Quan la composició no tenia un motiu religiós, se'n deien tons humans. Doncs en aquest cas escoltarem dels dos. Quasi tots en castellà, excepte un que està en llatí. En tot cas, anirem entrant i sortint de l'església. Passarem per la casa d'un noble, com el baró de Maldà, on s'ajuntaven per tocar un trio sonata a les festes. 

Música barroca del barri gòtic a l'única catedral romànica de Catalunya. 
I això perquè som uns romàntics... que pensem que la millor música és l'antiga. És maco això, del FeMAP. Puc dir en veu alta que dec ser el músic que més concerts ha fet en aquest festival. Més de seixanta. Conec tots els escenaris i diria que la major part de les poblacions. 

La catedral de Santa Maria és fantàstica. Però no el lloc amb la millor sonoritat, s'ha de reconèixer. 
Ens enfrontem a moltes acústiques, és clar, i com més gran és l'espai, més es complica. No ja tant per nosaltres, que fins i tot podem lidiar amb la reverberació, però sabem que com més allunyat estigui el públic, menys definit és el so. Una catedral no és mai el millor lloc. Tot i així, hi vaig tocar un parell de cops i no és el pitjor record que tinc, no. Per exemple, tinc la sort d'haver tocat al Duomo de Florència o la Sagrada Família i has de bussejar en el so: la nota que emets igual segueix ressonant durant vint segons. O a la catedral de Toledo: hi vaig fer les simfonies de Mozart i durant l'últim acord encara estava ressonant el primer!

Tela. 
Hi ha un lloc a la Seu que ens encanta...

Deixi'm endevinar: el Seminari!
Efectivament, l'església del Seminari és fantàstica. Ja entenc que té una capacitat menor i també, com dir-ho, menys pompa i circumstància que la catedral. Tot i que és preciosa, impressionant. 

El públic hi estarem d'acord. I pel que fa a la resta d'escenaris del FeMAP? A Andorra per exemple?
A Andorra he tocat també en diferents ocasions. Per exemple, al llac d'Engolasters, en diferents esglésies... Pel que fa a la resta, confesso que li tinc especial carinyo, per motius personals, a Organyà. 

Ens encurioseix. 
És que allí, en una producció pròpia del FeMAP, ens vam conèixer la meva dona i jo. Ella, per cert, és la clavecinista de l'Ensemble, Eva del Campo, i per a nosaltres és sempre una alegria tornar al FeMAP, és part de la nostra vida. A casa tenim penjat, en un petit marc, la portada del programa de mà. 

Què van tocar?
Va ser el 2016. Era l'Ensemble Pirineus, dirigits per Joan Espina, amb les Quatre Estacions de Vivaldi i algunes peces més. 

Estic fent crònica rosa del festival, m'encanta. 
La meva dona es morirà de vergonya, però bé. També ens agrada molt tocar a Sort, o en Camprodon -que és impressionant-, la Pobla de Segur... li tinc molt d'estima al festival. 

Com a musicòleg, com investigador, troben aquestes obres i són fantàstiques. Però fa poc van trobar dues xacones de Bach... això és caça major. 
Oi tant! És el somni de tots. També han aparegut a la Biblioteca Nacional de França  uns duets de Mozart. És la Champions. Però el que aconseguim també és molt maco. Valls és part del nostre patrimoni i és bona música. Home, no és Haendel, però no tindria sentit que fos així: en cada lloc es componia d'una manera i per raons diferents. 

Ens ho imaginem tot molt fàcil, "mira quina troballa!", però és fruit d'una recerca molt a fons. 
La col·lecció de la BNC per exemple és inesgotable. Hi ha caixes i caixes per mirar, no s'ho pot imaginar ningú. O al Conservatori Superior de Música de Madrid, on soc professor des de fa un parell d'anys. A la biblioteca hi ha carpetes i carpetes sense catalogar. És a dir, s'ha fet una feina excepcional, però només hem arribat a veure la punta de l'iceberg. Igual hem recuperat un trenta per cent. Cert que del que queda segurament hi ha molta cosa que no val la pena. Però cal catalogar-lo, saber què hi ha i, per exemple, determinar fins a quin punt el catàleg d'autors com Valls és extens. 

Falten investigadors? Recursos?
Segurament falta de tot. Al conservatori sols hi ha una bibliotecària amb dos o tres auxiliars. Seria fantàstic posar els alumnes de musicologia a catalogar. Al cap i a la fi, serà el que facin en el futur. Però és complicat perquè s'ha de supervisar molt bé la feina, és material molt sensible i delicat: parlem de partitures amb més de tres-cent anys. Per tant, hi ha zel perquè perduri, però potser ens passem. 

---?
Poso un exemple: fa uns anys investigava sobre Giacomo Facco. Vaig anar a la BNC i em van treure uns llibres de música italiana: hi va aparèixer una cantata de Facco boníssima que no estava ni catalogada. Vam fer la fitxa sobre la marxa. Em podien haver tret vint quaderns més on també s'ha de fer aquesta tasca. Hi ha tant de material! I segueixen rebent donacions, ampliant fons. Falta temps, paciència i recursos. 

En el fons és una bona notícia: hi ha riquesa, encara que no la coneguem tota. 
Naturalment. També és cert que  la música antiga existeix ara. Abans a ningú li importava què s'havia tocat en el passat; es tocava la música del present i ja està. A principis del segle XIX comença a haver-hi aquesta necessitat d'analitzar com es componia en el passat.  Així que portem poc temps estudiant la història de la música, comparat amb la pintura o la literatura. 

Ep! Una obvietat: sense l'interès de Mendelssohn igual no coneixíem Bach. 
Sent Bach, probablement algú ho hauria fet... però igual cinquanta anys més tard i hagués influït menys en els compositors posteriors... Qui sap? Mendelssohn va ser el pioner de tota aquesta recuperació. 

Al públic actual cada cop ens aficiona més la música antiga. 
Va començar ja fa dècades. Jo soc d'una generació que encara ha conegut pioners d'aquella generació, com Harnoncourt. Després van venir gent com Emilio Moreno, aquí, que va ser el meu professor. Van anar creant públics i intèrprets que volien tocar aquella música amb instruments originals, o amb l'estètica original. Dècada rere dècada veiem l'interès de la gent. 

El FeMAP ajuda per aquí. 
El director artístic, Josep Maria Dutrén, sempre ens diu que ell podria haver fet el festival d'allò que hagués volgut: jazz, clàssica... però es va adonar que el públic que hi ha al Pirineu durant l'estiu  demandaria aquesta música. I la va encertar. 

Quinze anys porta. 
Omplint arreu i no només gent gran, que estic fart de sentir això: hi ha un públic divers. Hi ha gent jove, de mitjana edat. És un públic assortit i nodrit. 

A vostè, amb aquest cognom, no li devia quedar un altre camí que la música. 
No penseu, no. De deu cosins que som, només dos ens dediquem a la música. Ser besnéts de Joaquín Turina és un orgull, és evident. També és una ombra que sobrevola. En molts aspectes és molt positiu. A l'hora de dinar parlàvem de música. El pare és compositor i la mare, musicòloga. Però també és cert que allà on anem ens posen una etiqueta. 

...?
El primer cop que em vaig matricular al conservatori superior em van dir "amb aquest cognom ho tens fàcil". Doncs no es preocupi que no vindré a cap examen, vaig respondre.  Home! Primer escolta'm, no em jutgis. Però és cert que hem viscut en un entorn, un context, privilegiat, quant a la dedicació a la música. Si més no, els pares no havien de pensar com t'has de guanyar la vida amb això?

Es dedica a la música antiga. I les obres del besavi?
Alguna he tocat, per descomptat, igual que del meu pare. Però, mireu, finalment potser vaig tirar per la música antiga una mica per allunyar-me del cognom Turina. Que no és que renegui en absolut eh! i la seva música és meravellosa. Però volia un camí diferent i la música antiga, la veritat és que fa que ressoni dins meu alguna cosa. No em passa amb Brahms, no em passa amb Wagner o Debussy. Em passa amb Vivaldi, Bach o Rameau. No sé explicar-ho.