Bragafolls, recorden? Sí, home, el fet fundacional, el moment alfa de l’andorranitat, perquè frena d’arrel el procés de feudalització en marxa a l’altra banda del Runer. En endavant, nosaltres anirem per un costat i els nostres veïns de baix, per l’altre. I això és el que quedarà gravat a foc tres segles després als Pariatges. Nosaltres ens el vam estalviar per l’expeditiva via dels fets consumats: els andosins de l’època –som cap al 990– van posar setge a la fortalesa erigida pel comte Borrell II en un punt estratègic de la parròquia de Sant Julià i presumiblement van arrasar-la.
 
Ho sabem perquè el castlà de Bragafolls, un tal Senfred, va acabar a la garjola per haver perdut el castell i només en va sortir gràcies a la intercessió del bisbe Sal·la, perquè el comte no el perdonava. En agraïment, el 1005 li va cedir l’alou de Somont. En el document d’aquesta donació, exhumat el 1980 per Cebrià Baraut, hi consta el setge i que el pobre Senfred “no va poder evitar que els andorrans se n’apoderessin valent-se de l’astúcia i de la violència”.
 
Però, on havia aixecat el castell de Bragafolls, el comte Borrell? Els historiadors discrepaven: Domènec Bascompte proposava casa Berenguer, al Pui d’Olivesa; Quim Valera hi afegia Sant Martí de Nagol; Oliver Vergés, seguint Cebrià Baraut, l’identificava amb el paratge anomenat Castellot de Moixella, i Jordi Guillamet citava a Nova aproximació a la història d’Andorra el jaciment del roc de l’Àliga.
 
Aquí és on Patrimoni va programar la tardor passada una primera prospecció, a càrrec de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM). Amb resultats ambivalents: es tractava de documentar que aquell pedregar era efectivament d’origen medieval i que havia col·lapsat en un sol episodi al voltant de l’any 1000. 
 
Cara o creu
Era obvi com remarcava l’arqueòleg Abel Fortó, que va dirigir la intervenció, que no hi apareixeria una pedra amb la inscripció Hoc est Bragafolls castrum. Però els indicis que va deixar aquell primer sondeig conviden a l’optimisme: una estructura eminentment defensiva amb tres panys de mur envoltats per un fossar i un camí de ronda. Tot plegat, per protegir el que, segons les estructures exhumades, corresponia a una torre, un pati d’armes, una rudimentària cort i un senzill magatzem amb capacitat per a una host de tres o quatre homes amb els seus cavalls. Aquesta força és la que presumiblement van assetjar i rendir els lauredians de l’any 1000.
 
N’hi ha prou per sostenir amb consistència que el roc de l’Àliga és Bragafolls? Els arqueòlegs confiaven en la moneda que s’hi va exhumar al primer sondeig. El problema és la datació: va ser encunyada a la seca de Barcelona a finals del segle XII, dos segles després del setge de Bragafolls.
 
Potser li va caure de la butxaca a un lauredià que circulava pel camí que voreja el jaciment, la via natural entre Sant Martí de Nagol i Aixovall? O l’ocupació del recinte va continuar als segles següents i posa, per tant, en qüestió la hipòtesi que el roc de l’Àliga sigui Bragafolls?
 
Aquest és precisament l’enigma que vol resoldre l’excavació en extensió que Patrimoni engegarà dilluns que ve i que s’allargarà durant tres setmanes, ara amb quatre arqueòlegs de l’IRCVM sobre el terreny. Una ambiciosa intervenció que ens traurà de dubtes.
 
Si surt cara, estarem a Bragafolls, l’episodi que ens va salvar de la incipient feudalització; el problema serà si surt creu: a què correspondrien en aquest cas les restes excavades al roc de l’Àliga?