Mirin, ja sé que falta molt per Sant Jordi, que és quan la nova novel·la del meu amic Robert arribarà a les llibreries i de nou amb Marinada, però em volia donar el gust de parlar-ne –i de ser el primer, exclusiva al canto!– perquè deu ser el penúltim periodista de raça que queda en aquest país i només per això mereix que li fem molt més cas del que acostumem a fer-li els que no li arribem ni a la sola de la sabata. Pensin que fa 45 anys ja es guanyava les garrofes com a reporter a la revista Euzkadi, l'òrgan oficial del PNB, i que el 1980 –els anys del plom al País Basc– ja havia publicat cinc llibres, cinc, la major part d'estricta actualitat política, fills de la seva època i del seu lloc –Apala, de maldito a héroe; Euskadi, no os importe matar, Euskal Herria en Venezuela i Estatuto Vasco. Amb menció especialíssima per a Ynessa de Gaxen y otras 5, brujas, on prefigurava la dèria fetillera que quatre decennis després va culminar en Aquí les penjaven.
A mitjans 90, i després de desfilar per Barcelona –va treballar a El Temps i per a Miguel Duran, alehores director de l'ONCE– i per Lleida (La Mañana) abans d'aterrar entre nosaltres. Al Diari d'Andorra, on va exercir com a sotsdirector fins a la jubilació i on el vaig conèixer, fa una pila d'anys. Quan li tocava a ell vigilar-nos –per comparació amb els dies ordinaris, allò era una bassa d'oli: amb el Robert s'hi podia parlar amb absoluta normalitat– podien passar les coses més pintoresques. Pensin que era l'època que encara es podia fumar, a les redaccions. I beure! Els diumenges que tancava ell es regalava una cerveseta a mitja tarda. La deixava a la lleixa exterior de la finestra perquè es refredés. Fins que en certa ocasió, en anar-la a agafar, s'ho va fer anar prou malament per donar-li un copet i que l'ampolla caigués daltabaix. Era un cinquè pis! Ens vam quedar tots glaçats, ell el que més. Encara va tenir esma de treure el cap i mirar cap avall, amb l'ai al cor que no hagués caigut al cap d'un pobre vianant. Vam tenir sort i va ser que no. Encara riem, quan ho recordem, els pocs que quedem d'aquells anys.
El que els volia dir és que per a alguns jubilar-se significa desaparèixer. Per al meu amic Robert va ser tot el contrari: la jubilació va ser com un alliberament, el punt de sortida d'una nova vida literària que li ha permès publicar successivament un llibre de relats (Perdut i altres històries de les Valls), una novel·la (Ossos i cendres) i un poemari (A tres quarts de quinze), a més de reeditar Aquí les penjaven, el títol fundacional de la historiografia fetillera del Pirineu. Doncs per Sant Jordi hi tornarà, dèiem, amb Foscors de Ponent i de nou amb Marinada. Una novel·la negra i verda, diu –i no al revés, que seria del Joventut– on reescriu la crònica negra de la Lleida dels 90 que ell va conèixer de primera mà als seus anys a La Mañana, a través d'un personatge que és a la vegada transsumpte del reporter que ell va ser i homenatge a Eduard Company, a qui els més veterans –però molt veterans– recordaran del seu efímer pas pel Diari d'Andorra a la segona meitat dels 90. Efímer però prolífic, perquè va tenir temps d'endur-se un Fiter i Rossell (Sense retorn, 1996). "El vaig conèixer a Barcelona, quan tots dos col·laboràvem a El Temps. Quan vaig aterrar al Diari el vaig fer pujar. L'Eduard tenia dues grans habilitats: guanyar-se la confiança dels polítics, cosa que li reportava scoops sensacionals, i l'èxit no menor amb les dones. La bona vida –que no era tan dolenta, vistos els resultats– el feia diguem que irregular en la feina. I el director m'ho havia dit més d'una vegada: 'Cada vegada que estic a punt de fotre'l al carrer em ve amb una gran exclusiva'. No va tenir l'ocasió. El van cridar del gabinet del president Pujol, es va casar, va tenir una filla i, com estava escrit vistos els seus costums, es va acabar divorciant. No va tornar a ser el mateix, va caure en una depressió, es va enganxar al tractament que suposadament l'havia de curar i després d'un temps de silenci el seu germà bessó em va trucar: l'havien trobat mort al seu pis de Sants. No havia fet ni els 50."
Pastor en pren prestats alguns dels trets del caràcter salvatge, carismàtic i indòmit del seu amic Company i revisa alguns dels crims més negres de la Lleida de l'època, des de la fugida a trets de dos delinqüents aprofitant que havien de ser jutjats al crim del càmping de Pont de Bar, pels mateixos autors de l'assassinat, anys després i a Barcelona de la psicòloga Permanyer: "L'Eduard de Ponent acaba en un despatx de La Vanguardia i a un pas d'endur-se el Planeta. Acostumo a dir que Foscors de Ponent és com la bandera de Jamaica: negra, verda i amb una ratlla de groc".
Per Sant Jordi, a la llibreria.
Santiago, a La Trenca amb 'El silenci', últim Born de teatre
La vam veure l'última temporada al Comunal amb Nua, que ella mateixa havia escrit i que també protagonitzava. I al maig a La Trenca, en la lectura dramatitzada d'Un any de la nostra vida en homenatge a Xavi Fernández, Sinquede. I la veurem de nou dijous però no dalt de l'escenari, sinó a La Trenca, en la presentació de El silenci. El silenci sí, l'obra amb què a l'octubre es va endur l'últim premi Born de teatre, que convoca el Cercle Artístic de Ciutadella (Menorca) i que amb 14.000 euros és el millor dotat entre els guardons escènics espanyols. Segons el jurat del Born, és una obra "intensa i provocadora", en destaca la dramatúrgia, els diàlegs i la tensió dramàtica, i "reflexiona sobre el pes del silenci, que pot ser devastador o fecund, i com afecta els vincles de l'heroïna, a la recerca de la veritat de la memòria democràtica".
