La bona notícia és que el ministeri té la voluntat clara de posar ordre i concert en el laberíntic i escassament funcional ecosistema de premis literaris tal com l’hem conegut els últims decennis. La dolenta, que la primera reunió de la taula que ha de formular propostes per reorientar-lo ha conclòs amb ben poques coses clares. De fet, només dues: que Cultura vol salvar petit qui peti el Fiter i Rossell de novel·la, el més veterà dels premis que patrocina, instituït el 1987 i dotat amb 10.000 generosos euros, i que la major part de la taula –autors, editors i professionals relacionats d’una forma o una altra amb el món del llibre– el considera poca cosa més que un dead prize walking. Insalvable i irrecuperable després de dos decennis d’agonia. L’últim autor d’un cert renom que se’l va endur va ser el català Jordi Sierra i Fabra, i això va ser el 2005. Des d’aleshores, amb comptadíssimes excepcions, el desert.

El ministeri confia encara a ressuscitar-lo i convertir-lo en un premi de prestigi. Però, com s’adquireix el prestigi? A cop de talonari? El pot recuperar un  artefacte moribund i a qui tothom, des de l’organització de la Nit Literària fins a Pagès, l’editorial que l’ha publicat els últims anys, passant pel mateix ministeri, que no se n’ha preocupat fins aquest curs, ha deixat esllanguir fins a la inanitat actual?

El problema, en realitat comença molt abans del Fiter i Rossell. Exactament, en l’hipertrofiat panorama dels premis literaris nostrats: té alguna mena de sentit que en aquest país nostre es convoquin anualment quatre guardons de novel·la, quatre –el Carlemany de foment de la lectura, el Juli Verne de ciencia-ficció, el Bagaleu de ficció climàtica i el Fiter i Rossell– que reparteixen en conjunt la gens menyspreable xifra de 23.500 euros? Quina repercussió tenen, aquests remis? Serien capaços de recordar-ne algun dels últims guanyadors? 

Aquesta redundància es replica en quasi tots els gèneres: hi ha sis premis més de narrativa (novel·la curta, relat negre, assaig literari, narracions, contes de terror i contes de Nadal), tres de periodisme (Pirene, Laurèdia i Àlex Lliteras) i dos de poesia (Grandalla i Martí i Pol), a banda d’un de teatre i un altre d’investigació històrica. Això, sense comptar els tres de catalanística i de traducció participats pel ministeri de través de l’Institut Ramon Llull. I per a tots ells és vàlida la conclusió del paràgraf anterior: el recorregut és en quasi tots els casos escassíssim, per no dir nul. Fa anys i panys que els premis literaris van perdre la funció original d’estimular la creació i el descobriment de nous talents. Poques coses avui més fàcils (i barates) que publicar o, en últim extrem, autoeditar-se. 

La pregunta que cal fer potser no sigui com salvar, represtigiant-lo, el Fiter i Rossell, sinó si en ple segle XXI cal que es convoquin disset premis (o vint). De fet, cal que se’n convoqui algun? Aquesta és la pregunta que ha planat en la reunió al Rosaleda. I de rerefons, una convicció àmpliament compartida a la taula: que als diners que avui enterren institucions i patrocinadors privats a dotar tots aquests premis se’ls podria treure molt més rendiment destinant-los a programes de traducció, l’autèntic sostre de vidre dels nostres autors, a borses d’ajut a la creació –amb dues línies, per a autors novells i per a ja publicats, aquesta última similar a la que ja existeix dintre del paquet de subvencions del ministeri–, i al suport a la promoció, indispensable perquè l’autor es prodigui en firmes, fires i presentacions.

És un programa de màxims, és clar, que difícilment prosperarà –com a mínim, de forma íntegra– perquè el ministeri no creu en la tabula rasa. Però fins i tot en el cas que alguns dels premis hagin de sobreviure, un punt de partida podria ser el principi de no duplicitat, que no es convoquin dos guardons del mateix gènere; un altre, que els diners es quedin a casa, limitant la participació a nacionals i residents, com es fa amb beques i subvencions; i un tercer, assajar la modalitat del premi a obra publicada, la preferida dels editors i la pròpia de premis d’autèntic prestigi com el Llibreter i l’Òmnium, a Catalunya, el Booker, a la Gran Bretanya, i el Goncourt, a França, aquest últim dotat, atenció, amb una suculenta bossa de 10 euros per al guanyador. No tot és qüestió de diners.